00

La Quaresma és un temps de gràcia. Aquesta ens arriba per mitjà de la Paraula de Déu i dels sagraments. En la reflexió de la setmana passada us convidava a què enmig de tants missatges que rebem no oblidem que la Paraula que més necessitem, perquè és la que ens aporta la pau que desitja el nostre cor, és l’Evangeli; i a què la Quaresma siga una ocasió per a escoltar-lo, meditar-lo i acollir-lo. Eixa Paraula és viva i eficaç: no pretén únicament donar-nos una informació sobre Déu o sobre les veritats de la nostra fe. Està dirigida a la nostra vida i té poder per a transformar-la. Qui de debò s’obri a l’Evangeli sent el desig d’avançar en el seguiment de Jesucrist i inicia un camí de conversió.

En aquest camí el creient passa per diferents moments. En primer lloc descobreix la distància que hi ha entre la grandesa de l’amor de Déu i la pobra resposta a aquest amor. Santa Teresa de Jesús, en el Llibre de la Vida ens narra que el que més li dolia era que havia sigut ingrata a Déu, és a dir, que no havia correspost al seu amor com deuria. A la meua manera de veure, aquí està l’essència del pecat. Només quan descobrim que la nostra vida no és altra cosa que una història de gràcia per part de Déu, i que la nostra resposta no hauria de ser altra que l’agraïment, experimentem la necessitat de demanar-li perdó i reconciliar-nos amb Ell.

El reconeixement del nostre pecat com a ingratitud ens porta a una correcta comprensió de la vida cristiana i de la vocació a la santedat a la qual tots els batejats estem cridats: aquesta no consisteix en un camí d’auto-superació que hem de recórrer confiats únicament en les pròpies forces, i que té com a meta la satisfacció d’haver aconseguit un objectiu humà o, el que seria pitjor, l’orgull del fariseu que es considera millor que els altres; sinó que és un procés de creixement en l’amistat amb Déu. Un sant és un bon amic de Déu, que sap que eixa amistat és el tresor més gran i prefereix perdre-ho tot abans que allunyar-se d’Ell. El nostre camí de perfecció no és altra cosa que créixer sempre més en l’amistat amb Déu. Qui viu des d’aquesta convicció descobreix també que necessita ser perdonat, perquè constantment estem faltant a eixa amistat.

L’Evangeli, que ens denuncia les nostres infidelitats a l’amor de Déu, ens anuncia també la seua fidelitat perquè no visquem en el temor sinó en la confiança en Ell. En la Creu de Crist descobrim que el pecat de la humanitat no l’ha portat a deixar d’estimar-nos, sinó a mostrar-nos amb més claredat el seu amor i la seua gràcia. Aquesta fidelitat el porta a tenir un cor misericordiós amb nosaltres i a oferir-nos sense cansar-se la gràcia del perdó. El seu desig de reconciliació és més fort que el nostre pecat. Com va dir el papa Francesc, no oblidem que Ell no es cansa mai de perdonar-nos; sovint som nosaltres els qui ens cansem de demanar-li perdó. Per això us convido a què durant aquest temps de Quaresma ens obrim al perdó que Déu ens ofereix celebrant el sagrament de la Penitència per a créixer en la seua amistat.

+ Enrique Benavent Vidal
   Bisbe de Tortosa

escoltar