El dia 29 de juny celebrarem la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. L’Església commemora el seu martiri el mateix dia perquè van estar units per un mateix amor a Crist fins al punt de donar la vida per Ell. Els textos de la litúrgia d’aquesta festa exalten l’honor de la ciutat de Roma, per ser el lloc on van predicar l’Evangeli els últims anys de la seua vida, van vessar la seua sang donant testimoniatge de la fe i on es conserven els seus sepulcres. Per això des dels primers segles l’Església de Roma, presidida pel successor de Pere, ha tingut una primacia sobre la resta de les esglésies i el Papa és el principi visible de la comunió i la unitat de tots els catòlics.

Pere va conèixer Crist des del moment en què el Senyor va començar la vida pública. Quan després del discurs del Pa de Vida en la sinagoga de Cafarnaüm molts deixebles el van abandonar perquè el seu llenguatge els semblava dur, i els va preguntar als dotze si ells també volien abandonar-lo, Pere va respondre en nom de tots: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu eres el Sant de Déu” (Jn 6, 68). En Cesarea de Filip, davant la pregunta dirigida als apòstols: “I vosaltres, qui dieu que sóc?” (Mt 16, 15), Pere va ser el primer a confessar la fe: “Tu eres el Messies, el Fill del Déu viu” (Mt 16, 16). Aquest fet li va valdre rebre de Crist una missió especial a l’Església: “Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel” (Mt 16, 19). Malgrat que coneixia la feblesa de Pere, abans de morir, Jesús li va confiar la missió de confirmar en la fe els germans (Lc 22, 32), i després de ressuscitar li va encarregar la tasca de pasturar les seues ovelles (Jn 21, 15-17). La comunió amb Pere assegura la comunió amb Crist. Per això, quan en els inicis l’Església comença a patir persecució i Pere és empresonat, “la comunitat pregava a Déu intensament per ell” (Ac 12, 5).

En comunió amb Pere, Pau, que no havia conegut personalment Jesús, va aprofundir el missatge cristià en un doble sentit: l’única cosa necessària per a salvar-se és creure en Crist i viure en Ell en una vida nova i, en segon lloc, es tracta d’un missatge dirigit a tothom: és una bona notícia que té abast universal. En Pau la fe cristiana s’obri a tots els pobles. Això el va portar a una relativització de tot allò en què havia posat l’esperança abans que el Senyor ressuscitat es fes present mentre es dirigia a Damasc: l’orgull de pertànyer al poble escollit, la satisfacció de ser un bon complidor de la llei, la pretensió de poder salvar-se per ell mateix… Comparat amb l’excel·lència del coneixement de Crist tot això no té cap valor. Crist s’havia apoderat d’ell i només desitjava una cosa: apoderar-se d’Ell (Flp 3, 12). Tant Pere com Pau van arribar a la mateixa meta, encara que per camins diferents. Per això l’Església celebra la seua festa el mateix dia.

Igual que l’Església primitiva orava insistentment per Pere, preguem també nosaltres insistentment pel seu successor, el papa Francesc, perquè Déu li concedeixi saviesa i fortalesa per confortar-nos en la fe en aquests moments difícils, i faci d’ell un predicador incansable de l’Evangeli.

+ Enrique Benavent Vidal
   Bisbe de Tortosa

escoltar