Fa uns dies hem celebrat la memòria dels sants Joaquim i Anna. Encara que no s’esmenten en els evangelis canònics, una antiga tradició, testificada en escrits que segons alguns estudiosos caldria datar en el segle II en la seua redacció més antiga, serien els pares de la Mare de Déu. El seu culte es va difondre des de temps molt antic a les esglésies d’Orient i va anar estenent-se a tota l’Església universal. Segons aquestes fonts, Joaquim i Anna eren un matrimoni piadós que no havien sigut beneïts amb descendència, la qual cosa era per a ells una font de sofriment. Malgrat això, no deixen de confiar en Déu, a qui serveixen amb oracions i dejunis. Déu escolta les seues pregàries i els beneeix amb una xiqueta que estava predestinada a ser la Mare del Senyor.

En el rerefons d’aquesta tradició hi ha una teologia d’una gran profunditat. En sant Joaquim conflueixen tots els homes justos de l’Antic Testament que, com  Abraham, s’han fiat de Déu enmig de les proves i han sigut beneïts; i en Anna les dones estèrils que també s’han vist agraciades pel Senyor (Sara, Anna «la mare del profeta Samuel», Isabel «la mare de Joan Baptista»). Tots ells són el vertader Israel, el poble dels creients del qual havia de nàixer el Senyor, el Fill de la Filla de Sion. Crist havia de ser acollit pel poble creient, que l’havia d’acompanyar en el seu creixement humà durant els primers anys de  la seua vida.

La glòria d’aquests sants no és coneguda per la seua fama ni per unes accions de les quals queda memòria en els llibres d’història de la humanitat. En un sermó de Sant Joan Damascé en la festa del naixement de la Mare de Déu, trobem la següent afirmació: “Oh benaurats esposos Joaquim i Anna! Sou coneguts pel fruit del vostre ventre, tal com diu el Senyor: Pels seus fruits els coneixereu. Vosaltres us vau esforçar a viure sempre d’una manera agradable a Déu i digna d’aquella que va tindre en vosaltres el seu origen”. Per la santedat de Maria intuïm la dels seus pares, que van crear en la llar familiar l’ambient de fe, d’atenció i disponibilitat a les coses de Déu, que Maria, dòcil a la gràcia del Senyor, va viure d’una manera plena.

El testimoniatge d’aquests sants amaga un missatge també per a l’Església i les famílies cristianes, en aquests moments en què experimentem dificultats en la transmissió de la fe. Avui tenim la sensació d’estar vivint ruptures intergeneracionals en la vivència de la fe. Per a molts xiquets i joves que estan en l’època en la qual haurien de ser iniciats en la fe cristiana, els pares ja no són un punt de referència, perquè com a conseqüència de l’ambient de secularització en moltes llars es viu una profunda desafecció cap a lo cristià. En moltes famílies són els avis els qui conserven la tradició viva de la fe, els qui ensenyen les primeres oracions als néts i els inicien en ella. Donada la importància que actualment té la relació dels avis amb els néts per a la seua educació, ja que per les exigències del treball dels pares la relació entre ells és més freqüent, aquest testimoniatge, encara que mai podrà substituir el dels pares, és molt important per a la transmissió de la fe.

Que Sant Joaquim i Santa Anna beneïsquen a tots els avis que amb el vostre testimoniatge us esforceu per iniciar als néts en la fe. Us desitjo un profitós temps de vacances.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar