El text evangèlic que es proclama aquest segon diumenge de Pasqua o de la Divina Misericòrdia, ens narra dues aparicions del Ressuscitat als deixebles: la primera el mateix dia de Pasqua, en la que el Senyor, després d’enviar-los a continuar la seua missió i d’alenar damunt d’ells, els va dir: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó” (Jn 20, 22). La missió de Jesucrist i, per tant, de l’Església és anunciar i oferir a tots el missatge del perdó.

Pasqua és la festa del perdó: si creiem que Crist ha ressuscitat, hem de creure també “que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom” (Fets 10, 43). Saber que Déu, per Jesucrist, perdona tot allò d’inautenticitat, incoherència, ambigüitat, maldat o egoisme en la meua vida, és quelcom que pot omplir-me de llum. I és també una veritat que em porta a mirar als altres amb la mateixa mirada de Déu: han estat perdonats com jo. Tots som pecadors, però això no és el vertaderament important. Allò que és decisiu és que Déu a tots ens ofereix el perdó, que som un poble de pecadors, però pecadors perdonats. No deixem que passen aquestes festes sense sentir, sense viure, sense experimentar el perdó de Déu.

Qui ha estat perdonat i, per tant, ha ressuscitat juntament amb Crist a una vida nova, està cridat a viure d’una manera nova. El cristià, ens diu Sant Pau, ha de cercar i estimar allò que és de dalt, on està Crist assegut a la dreta del Pare (Col 3, 1). Cercar el que és de dalt no és fugir del nostre món, és valorar adequadament les coses del món, és donar-li a cada cosa el seu valor. Allò que és de dalt és la veritat, és la justícia, és el bé, és tot el que m’ajuda a créixer en amistat amb Jesús i a ser germà de tots els homes, és tot el que em porta a Déu.

Allò que és de la terra és tot el que em porta a allunyar-me del Senyor perquè em tanca en mi mateix. És viure en absència dels valors espirituals que donen una nova dimensió a la vida i la dignifiquen, és estar tancat en els meus interessos, és pensar i desitjar únicament allò que dóna una satisfacció immediata, és mirar la vida sols des d’allò que es pot gaudir en aquest món. El cristià, que està convidat a cercar el que és de dalt, no fuig del món, però tampoc absolutitza les coses del món perquè sap que hi ha quelcom més important, tan important que pot donar sentit a la meua vida: és Crist, que està assegut a la dreta de Déu.

I vivint d’eixa manera donem testimoniatge de la nostra fe. Els cristians estem cridats a no quedar-nos per a nosaltres la Bona Notícia. Eixe testimoni no consisteix a imposar la fe, sinó a contagiar-la amb suavitat i respecte. Tampoc consisteix en imposar a altres les nostres idees o manera de veure les coses. Els autèntics testimonis de la Pasqua són els màrtirs, que no van fer sofrir a ningú per la veritat, sinó que van acceptar sofrir i donar la vida per eixa veritat que és Crist ressuscitat.

Que la celebració de la Pasqua renove en l’Església i en cadascú de nosaltres l’alegria de saber que Déu ens ofereix el seu perdó, el desig de viure una vida nova i la fortalesa per a continuar anunciant a tots el missatge de la resurrecció de Jesús.

Que la situació que estem vivint no ens porte a perdre l’alegria de la fe.

+ Enrique Benavent Vidal,
bisbe de Tortosa.