Concloem avui la presentació d’alguns dels joves proposats pel papa Francesc en l’exhortació Crist viu com a testimoniatges de vida cristiana, recordant a la beata Chiara Badano. Va nàixer en 1971 en el si d’una família humil que vivia la fe amb naturalitat. Per als seus pares va ser un regal de Déu, perquè després d’11 anys de matrimoni havien tingut descendència. Va morir en 1990 com a conseqüència d’un càncer d’ossos. La seua curta existència dóna prova de la força que té la gràcia de Déu per obrir el cor de l’ésser humà a l’Evangeli i enfortir-lo enmig de les situacions més difícils que poden presentar-se en la vida de les persones.

Chiara va viure la fe amb naturalitat des de la infància. Per a ella la paraula de l’Evangeli, que ens demana estimar a tots, era la norma que ja sent xiqueta intentava posar en pràctica en tot moment. Als 4 anys en el col·legi donava el seu berenar a una xiqueta més pobra que ella. Quan la seua mare es va assabentar li preparava dos berenars, que eren compartits amb xiquets més necessitats perquè en ells veia a Jesús. Quan s’assabentava que un company no tenia joguets li regalava els millors que guardava. En les relacions amb els veïns, especialment amb els més marginats i aquells que no eren estimats pels altres, intentava mostrar l’amor de Déu tenint detalls d’afecte cap a ells. Per a ella era més important transparentar l’amor de Déu que fer molts discursos per a convèncer als qui estaven allunyats de la fe. No desaprofitava cap ocasió per ajudar els més necessitats i compartir els seus béns.

En el moviment dels Focolars, fundat per Chiara Lubich, va descobrir als 13 anys un camí concret d’espiritualitat que la va ajudar a créixer en l’amor a Jesucrist i abandonar-se a les seues mans. Als 17 anys se li diagnostica la greu malaltia que la portaria a la mort. La força de la gràcia es manifesta a partir d’aquest moment en la manera d’afrontar el sofriment. L’amor a Jesús abandonat li va infondre una fortalesa capaç de suportar tota adversitat. Els metges que la tractaven qualificaven la serenitat amb què Chiara afrontava la malaltia com una cosa excepcional i increïble. Això únicament es pot comprendre a la llum del misteri de la gràcia: la seua actitud era completament sobrenatural, fruit de la gràcia divina, d’una fe que la feia no dubtar de Déu en cap moment i afrontar des d’una actitud positiva i alegre els sofriments i el dolor propi de la malaltia. Tots els que la visitaven pensaven portar-li afecte i consol, però en realitat eren ells els qui rebien consol i estímul, perquè difonia alegria i l’esperança de vida eterna.

Quan va sentir pròxima la mort va exclamar: “Quan mori, no patiré més, aniré al cel i veuré a Jesús i a la Verge”. En ella la gràcia va canviar el dolor en alegria i les tenebres en llum. El seu testimoniatge de frescor i entusiasme de la fe i d’alegria en el dolor, és una bona notícia per a un món tantes vegades ric materialment, però sovint malalt de tristesa i infelicitat.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar