El dissabte 8 de febrer, es celebrà a la Catedral de Tortosa una missa en sufragi pel Sr, Vicent Benavent, pare del Sr. Bisbe. Va presidir-la el Sr. Bisbe, Mons. Enrique Benavent i van concelebrar Mons. Joan Planellas, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, Mons. Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell, Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, Mons. Xavier Novell, bisbe de Solsona, el Capítol Catedral i 31 sacerdots de Tortosa ciutat i de la diòcesi. També hi eren presents tres diaques permanents. La part musical fou a càrrec de Mn. Isaïes Riba a l’orgue i Mn, Rubén Garcia qui dirigí els cants. També van participar de la celebració el primer tinent d’alcalde, sr. Enric Roig i regidors/es de l’Ajuntament, membres de l’Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta i de la Cort d’honor i un bon nombre de tortosins i diocesans

S’inicià l’Eucaristia amb el cant d’entrada: “Doneu-li Senyor, el repòs etern”. Tot seguit el Sr. Vicari General, Il·lm. José Luís Arín, va fer la monició d’entrada. Anem a celebrar l’Eucaristia pel pare del nostre Sr. Bisbe. Fer costat a qui ha perdut una persona estimada, és de cor de cristians. Fer costat en aquests moments al Sr. Bisbe, és de cor eclesial. Oferim l’Eucaristia pel Sr. Vicent Benavent Benavent.

La primera lectura proclamada fou de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8, 14-25). El Salm responsorial 23: “El Senyor és el meu Pastor”  i el diaca permanent, mossèn Llorenç Callau, proclamà l’Evangeli segons sant Joan (Jn 11, 17-27)..

El Sr. Bisbe inicià l’homilia saludant els seus germans en l’episcopat i en el sacerdoci, diaques, Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta i Cort d’Honor, autoritats, germans i germanes tots en el Senyor. La mare de Sant Agustí abans de morir, sabent que el desig dels seus fills era que morís a la seua terra, els va dir: El més important és que em recordeu davant l’altar del Senyor.  Això és el que anem a fer avui pel meu pare. La nostra celebració és una acció de gràcies a Déu pel pare que m’ha regalat durant els meus seixanta anys. La mare i el pare des del cel m’ajudaran. Santa Teresa de l’Infant Jesús diu que la pregària és un crit d’amor a Déu. Donem-li gràcies al Senyor perquè quan miro el que han sigut els meus pares per a mi, no podia donar-me’ls millors.  El do de la vida, l’acompanyament que amb la seua generositat ens han donat als fills i tot el que han fet per nosaltres al llarg de la nostra vida. En primer lloc, és veritat que són moments de dolor, però en segon lloc, és cert que ho són d’esperança. L’univers està sotmès a una situació absurda, però els cristians aquesta situació la vivim amb esperança. En els últims anys de la vida del meu pare es veia que res del que li podia donar el món omplia el seu cor, per més que nosaltres ens esforcéssim.

Tots passem per situacions de dolor, però, els cristians les passem amb esperança. Estem salvats perquè Crist ha ressuscitat i mentre caminem en aquest món, sabem que el que esperem ho vivim ja aquí per la fe. L’esperança d’un cristià no és simplement estar esperant que d’una manera inevitable es compleixi allò que esperem. Això no és esperança cristiana. La vertadera esperança és desitjar que es compleixin en nosaltres les promeses de Déu, allò que ens renovarà com a fills seus. Per aquest motiu la nostra celebració és d’esperança i desitgem que el que Déu ha promès als seus fills es faci realitat. Uns dies abans del traspàs del meu pare, vaig llegir entre moltes altres coses del Concili Vaticà II, que l’home està cridat a anar a Déu, més enllà de les misèries d’aquesta terra.

Que la nostra celebració sigue d’una fe viva. La fe que manifesta Marta que hem escoltat en les paraules de l’Evangeli d’avui. Quan el Senyor va anar a veure les germanes de Llatzer, “quan Marta va saber que Jesús arribava, va sortir a rebre’l. Maria es quedà a casa. I Marta li digué tres coses a Jesús:

  1. “Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis. Jesús li diu: El teu germà ressuscitarà”
  2. “Marta li respon: Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia…”
  3. “Ella li respon: Jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu…”

En aquest diàleg, Marta fa una triple professió de fe. Quina confiança la de Marta en el Senyor! No dubta de l’amor de Déu, no dubta que Déu ens donarà tot allò que ens ha promès. Quan tenim malalta alguna persona estimada i veiem que no es compleix el nostre desig, meditem les paraules de sant Agustí: “Si de vegades pensem que el Senyor no escolta la nostra pregària, és perquè Déu vol donar-nos béns més grans”. La mort no té l’última paraula. El que Déu ha pensat per a nosaltres és molt més gran que el que ens podem imaginar. Sabem que Ell és la resurrecció i la vida. Viure la mort d’una persona estimada amb fe, és una gràcia que Déu ens concedeix. Que la nostra celebració sigue de fe i demanem al Senyor que ens done la gràcia de viure les coses d’aquesta vida com Marta i Maria. En total fe i confiança en el Senyor ressuscitat. Que així sigue.

El diaca permanent Josep Ma Folch va fer les pregàries. Durant la comunió vam cantar: “Beneeix el Senyor ànima meva”. Abans de la benedicció final, el Sr. Bisbe agraí la presència de les persones que havíem participat de la celebració de l’Eucaristia i la de les persones que li havien fet arribar el seu condol i la pregària de tots. Per als sacerdots, l’església és com una segona família qui ens ajuda a créixer en la fe i esperança en Crist ressuscitat. Que el Senyor ens concedeixi sempre la seua fe. Després de la solemne benedicció final, ens vam acomiadar de la celebració amb el cant a la Mare de Déu: “Salve Regina”. A continuació vam passar tots els assistents a donar el condol al nostre bisbe Enrique. Els que ja han traspassat a la Casa del Pare, són els nostres intercessors.

Maria Joana Querol Beltrán