Si l’oració és el lloc on el creient, que ha estat fet fill de Déu pel baptisme, expressa i creix en la relació filial amb el Pare, aprendre a pregar no consisteix únicament en l’assimilació d’unes tècniques de concentració, sinó que és un procés que no es pot separar de la vida dels fills de Déu que comença i es desenvolupa en el si de l’Església. D’ella rebem tant la fe com el llenguatge en el qual aquesta s’expressa i arriba a ser comprensible per a nosaltres; també en ella l’Esperit Sant “ensenya a orar als fills de Déu” (Catecisme de l’Església Catòlica, 2650) i aprenem a resar assimilant el llenguatge de l’oració, que no és altre que el de la fe.

L’oració, sent un acte personal, no és per al creient una activitat viscuda d’una forma purament individualista: quan el cristià prega ho fa sempre com a membre del Cos Místic de Crist, que és l’Església. Els llocs on aprenem a orar no poden ser altres que aquells en els quals ella viu i expressa la fe: en primer lloc cal esmentar la Sagrada Escriptura, doncs “parlem amb Déu quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines” (Concili Vaticà II, DV 25). Dins de la Sagrada Escriptura els salms tenen una gran importància, perquè en la seua varietat reflecteixen tots els sentiments i situacions de la vida de Jesús i dels seus deixebles. Interioritzar els salms constitueix un camí insuperable per créixer en la unió amb Déu. No oblidem que Crist es va servir d’ells per a dirigir-se al Pare en els moments més decisius de la seua vida.

En segon lloc, aprenem a orar eclesialment en la litúrgia. La interiorització del llenguatge litúrgic evita caure en el perill de reduir l’oració a un simple sentiment subjectiu sense contingut objectiu. Com tots sabem, el centre de tota la litúrgia de l’Església és l’Eucaristia, que és “font i cimal de tota la vida cristiana” (Concili Vaticà II, LG 11) i, per això, l’oració més important de l’Església. La trobada amb Crist que es viu en la celebració d’aquest Sagrament es prolonga en l’adoració eucarística, que té una gran tradició en la vida de l’Església Catòlica. L’Eucarística és la base de la vida d’oració. Sense una intensa vivència d’aquest sagrament no pot haver-hi autèntica oració cristiana.

És important també conèixer als grans mestres d’oració que ha hagut al llarg de la història de l’Església (com a santa Teresa de Jesús, sant Joan de la Creu o santa Teresa de l’infant Jesús, per esmentar alguns d’ells). El testimoniatge de les seues vides i els seus escrits ens ensenyen a orar. Són una gran riquesa que ens revela que l’oració cristiana no és una cosa monolítica. Totes les espiritualitats participen de la tradició viva de l’oració. En la seua rica diversitat “reflecteixen la pura i única llum de l’Esperit sant” (Catecisme de l’Església Catòlica, 2684).

Un creient que vol aprendre a orar ha de mirar a la Mare de Déu. Ella és un model d’oració en tots els moments de la seua vida, des de l’Anunciació, quan va entonar el seu càntic de lloança, fins al moment dolorós de la Creu i l’alegria plena de la Pasqua. Ella és qui ha inspirat i continua inspirant a tots els autèntics mestres d’oració.

+ Enrique Benavent Vidal
   Bisbe de Tortosa

escoltar