En el moment actual ajudar a tots els batejats a trobar-se amb Déu és una urgència pastoral, perquè en una cultura que ha perdut les referències cristianes, sense una experiència de fe que arribe al cor, les veritats de la fe es tornen incomprensibles per a molts i les exigències morals es converteixen en una càrrega insuportable. Estic convençut que actualment tot procés de transmissió de la fe ha de començar per una iniciació a la vida de pregària que possibilite una trobada viva amb Déu. Per això, la seua pràctica no pot convertir-se en quelcom reservat a un grup selecte de creients, sinó que és una necessitat per a tots els cristians, ja que sense ella la fe no pot mantindre’s viva.

La vivència de l’oració que va tindre el Senyor i les seues instruccions sobre la manera de pregar són els elements en els quals el cristià s’ha d’inspirar quan resa. En els evangelis se’ns narra que sovint el Senyor es retirava a orar, de vegades sol i d’altres acompanyat per alguns deixebles. No sols orava quan disposava de temps lliure o no tenia una altra cosa més important que fer, sinó que hi dedicava temps, el que indica que era molt important. La oració no era per a ell una tècnica de relaxació, sinó la manera de viure humanament la seua relació filial amb el Pare, una relació que el va portar a viure la seua missió de tal forma que en Ell no trobem la més mínima dissociació entre “amor” i “obediència”: la forma de viure i expressar el seu amor filial és obeint la voluntat del Pare. El cristià quan resa no es busca a ell mateix, sinó que ho fa perquè en Crist ha sigut fet “fill de Déu”. La seua oració, igual que la de Jesús, és el camí per a expressar i créixer en la relació filial amb el Pare, viscuda amb obediència amorosa.

Crist, a més d’orar va donar breus indicacions als deixebles sobre la manera de fer-ho. No va donar importància a les tècniques ni va formular grans teories sobre els mètodes d’oració. Per a Ell el més important era la senzillesa exterior i l’autenticitat interior. Entre els seus ensenyaments el més important és el Parenostre. En les tres primeres peticions es formulen els desitjos més profunds que brollen del cor d’aquell que de debò creu en Déu i l’estima: que el nom de Déu siga santificat, que vinga el seu regne i que es complisca la seua voluntat a la terra com en el cel. El deixeble, abans que preocupar-se per ell mateix, cerca el Regne de Déu i la seua justícia. En la segona part expressem les nostres necessitats: conscients que som pobres, pecadors i febles i, per tant, estem amenaçats pel maligne, ens posem confiadament a les mans del Pare i li demanem que ens cuide, que ens perdone, que ens sostinga en la temptació i que ens protegisca d’aquell que pot apartar-nos del camí de la salvació.

L’oració del Senyor és el model de l’oració cristiana. Al cristià no li és lícit apartar-se d’aquest camí: “si vas discorrent per totes les pregàries de les santes Escriptures, crec que no hi trobaràs res que no es trobi i contingui en aquesta oració dominical. Per això, hi ha llibertat per a dir aquestes coses en la pregària amb unes o altres paraules, però no pot haver-hi llibertat per a dir coses diferents” (Sant Agustí).

+ Enrique Benavent Vidal
   Bisbe de Tortosa

escoltar