Quan els deixebles van escoltar per primera vegada l’anunci de la Resurrecció de Crist, la seua reacció va ser de dubte i incredulitat. La notícia era tan inesperada i sorprenent que es resistien a creure als qui l’anunciaven. Les posteriors aparicions van desencadenar en ells un procés pel qual van ser recuperats per a la fe. A partir de llavors eixa fe que abans de la passió, sent vertadera era feble i inconstant, es va veure enfortida fins al punt que no els importava patir i donar la vida per testimoniar la veritat del que havia succeït i ells mateixos havien vist.

L’experiència d’haver conviscut amb el Senyor abans de la seua passió, però sobretot d’haver-lo vist ressuscitat, i la fe compartida és el que està en l’origen de l’Església. Els mateixos que en la passió havien abandonat Jesús i s’havien amagat i dispersat per por, es reuneixen de nou. La Resurrecció de Crist, a més de recuperar als deixebles per a la fe, va suposar la reconstrucció del grup com a comunitat dels creients. La fe compartida per aquells que s’havien trobat amb el Ressuscitat és el vincle que els unia, que va convertir els seguidors de Jesús en comunitat de creients. Entre ells hi hauria diferències, com en tot grup humà, però en la comunitat nascuda de la Pasqua, la fe que els uneix és tan forta i fonamental que converteix les diferències en una cosa secundària i impedeix que arriben a divisions. Això hauria de ser també el normal en la vida de l’Església: que per als cristians la fe fóra tan important que les diferències legítimes que puga haver-hi entre nosaltres, mai tinguin força per dividir-nos. Si ocorre això ens haurem de preguntar si estarem convertint el que és secundari en quelcom fonamental i el que hauria de ser fonamental ho rebaixem a quelcom marginal.

La fe compartida porta a una mateixa missió. Des del primer moment, la vivència d’aquesta missió amb autenticitat, amb convicció i sense por a patir per ella (mai a fer patir als altres) és el que caracteritza l’Església nascuda de la Pasqua. La fe es té per a anunciar-la, i una fe que no és anunciada i testimoniada acaba morint. Un element constant en els relats de les aparicions és que desemboquen de ple en la missió, la qual en els primers casos té un caràcter personal: Maria Magdalena i les dones que amb ella van anar al sepulcre i són les primeres a veure al Senyor, van ser enviades a comunicar la notícia als deixebles. En un segon moment la missió adquireix una dimensió universal: el Senyor, amb el poder que li ha estat donat, envia els apòstols a anunciar a tothom la bona notícia de la salvació dels qui creguen en Ell. Quan l’Església, en obediència al Senyor, compleix el seu mandat, està vivint la Pasqua.

La celebració de la Pasqua d’enguany està marcada per la situació que estem vivint. De fet, moltes celebracions que habitualment tenim durant aquest temps, com les primeres comunions o l’administració del sagrament de la Confirmació, hauran d’ajornar-se per un altre moment. Que això no mate la nostra fe i testimoniatge, sinó que els enforteixi.

+ Enrique Benavent Vidal
      Bisbe de Tortosa