Cada any en començar la Quaresma, la litúrgia de l’Església ens presenta l’episodi de les temptacions que el Senyor va patir i va vèncer durant la seua estada al desert, on va ser conduït per l’Esperit abans de començar el seu ministeri públic en Galilea. Podem imaginar que va ser un temps que Jesús va dedicar únicament a trobar-se amb el Pare fins al punt d’oblidar-se totalment de si mateix, dejunant durant quaranta dies.

Per això aquest text evangèlic, escoltat al principi de la Quaresma, és en primer lloc una crida a aprofundir en el sentit del dejuni que l’Església ens convida a intensificar en aquest temps litúrgic: estem sotmesos a un ritme de vida que ens porta a estar tan pendents de nosaltres mateixos i dels nostres desitjos, que fàcilment ens oblidem de Déu. Seguint l’exemple del Senyor en el desert, la Quaresma és una exhortació a canviar aquesta orientació que la cultura actual imprimeix en la nostra vida, a què estem tan pendents de Déu que no temem oblidar-nos de nosaltres mateixos.

En aquest moment crucial de la vida del Senyor, descobrim que es troba davant uns interrogants de la resposta als quals depèn l’orientació que donarà a tot el seu camí posterior: ¿Què ha vingut a portar al nostre món? ¿Consisteix la seua missió a satisfer les necessitats materials immediates de la humanitat, apartant a Déu de l’horitzó de la vida dels homes com quelcom que en el fons és il·lusori, o a portar precisament a aquest Déu com a fonament d’una humanitat veritablement nova? ¿Com ho ha de fer? ¿Ha de confiar en la glòria que li donaria el poder del món o en la fama que li proporcionaria una manifestació miraculosa de la seua divinitat com esperaven els israelites del seu temps?

El fet que Jesús vencés en les temptacions ens indica que davant el dilema entre fidelitat i èxit, va triar el camí de la fidelitat, tant en el referent al contingut de la seua missió -que no consistia en alimentar de pa a la humanitat sinó en oferir-li la possibilitat de trobar-se amb Déu- (primera temptació), com en la manera de realitzar-la, renunciant a assegurar-se l’èxit per mitjà del poder i de la glòria del món (segona i tercera temptació).

Aquest episodi de la vida de Jesús ens ha d’ajudar en el temps de Quaresma a no oblidar que la vida del cristià sempre tindrà la forma d’un combat. Sant Agustí, en un dels seus sermons, afirma: “En el món (diu el Senyor) tindreu lluites. De dues maneres ataca el món als soldats de Crist: els afalaga per a seduir-los, els atemoreix per a doblegar-los” (sermó 276). En el desert Jesús no es va deixar seduir pel diable, ni pel que li prometia si l’adorava: el poder i la glòria (de tots els regnes del món). Entre la fidelitat a la vocació a la santedat que hem rebut en el baptisme i l’admiració que el poder, la riquesa i la glòria desperten, no caiguem en la temptació de pensar que a l’Església l’eficàcia i l’èxit depenen de tot això. Si caiem en aquesta temptació estem, en paraules del papa Francesc, davant una Església mundanitzada, que ha oblidat que el seu present i el seu futur depenen de la fidelitat de tots i cadascun dels cristians a la vocació a la santedat.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar