En l’evangeli d’aquest diumenge escoltarem les benaurances en la versió que presenta sant Lluc (Lc 6, 20-26). Trobem tres diferències fonamentals en relació amb les del Sermó de la Muntanya de sant Mateu (Mt 5, 3-12): La primera és que en Lluc únicament hi ha quatre benaurances, mentre que en Mateu són vuit. Lluc ha transmès aquelles en les quals són proclamats feliços per Crist les víctimes d’unes situacions que els vénen donades pel nostre món (pobresa, sofriment, fam i persecució per causa de Crist) i ha omès les que en la versió de Mateu expressen actituds que estan cridats a viure els deixebles i que suposen un estil de vida (ser misericordiosos, nets de cor, treballar per la pau i lluitar per la justícia). La perspectiva és diferent però no oposada: Lluc vol transmetre’ns la mirada de Jesús sobre les víctimes d’un món moltes vegades inhumà i injust i infondre esperança. Les actituds que el deixeble està cridat a viure per a sembrar el Regne de Déu van apareixent en altres passatges de l’Evangeli.

La segona és que la formulació de Lluc és més breu que la de Mateu: els pobres de Lluc són esmentats per Mateu com a pobres d’esperit; la fam és interpretada per Mateu com a fam i set de justícia; la promesa anunciada als qui ploren és formulada en Lluc com un canvi en la seua situació (riureu), mentre que en Mateu “seran consolats”; la benaurança dirigida als deixebles per ser perseguits a causa de Crist és similar en els dos evangelis. Això no significa que estiguem davant dos missatges diferents, perquè si les llegim en el context de tot l’evangeli de Lluc descobrim que també es parla d’actituds que han de ser viscudes pels seguidors de Crist. En aquests dos evangelis hi ha un missatge fonamental: els criteris del món són derrocats tan prompte com es veuen les coses des de la valoració que d’elles fa Déu, que és diferent de la del món. Precisament els pobres segons el món i aquells als qui es considera perduts són els veritablement feliços, els beneïts, i en tots els seus patiments poden alegrar-se. Estem davant promeses que albiren el món nou inaugurat per Jesús.

La tercera és que en la versió de Lluc les quatre benaurances van acompanyades de quatre advertiments dirigits als rics, als assaciats, als qui ara riuen i als qui únicament es preocupen que tots parlen bé d’ells. Arribarà un dia en què aquests tindran fam i ploraran, perquè ja han rebut el seu consol en aquest món. Són advertiments que ens anuncien que el judici definitiu sobre l’home no depèn de l’èxit o la felicitat que es tingui en el nostre món, sinó del judici de Déu, que és qui té l’última paraula sobre la història. En definitiva, les benaurances ens parlen d’un món nou que ha començat en Jesús, que ha de ser viscut pels deixebles i que arribarà a la seua plenitud a la fi dels temps.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar