En el segle XVII s’estén per tota Europa una forma racionalista d’entendre la religió. Segons aquest sistema de pensament Déu seria un ser impersonal, que garantiria el recte funcionament de l’univers però no tindria gens d’interès en la vida de les persones. Un Déu distant, fred, incapaç d’estimar i, per tant, incapaç de suscitar amor. Com a conseqüència d’açò en el continent Europeu es va generalitzar una situació d’indiferència religiosa. Un Déu indiferent cap a l’home únicament pot suscitar en l’home indiferència cap a Ell.

En aquest context sorgeix la devoció al Sagrat Cor de Jesús, que santa Margarida Maria Alacoque va propagar fins a introduir-la en la litúrgia de l’Església. En una de les seues cartes afirma que del Cor de Crist ragen sense parar tres rierols: el de la misericòrdia amb els pecadors, el de la caritat pels qui tenen alguna necessitat, el de l’amor i la llum per als seus amics ja perfectes. Perdó, caritat i desig de créixer en l’amor a Déu són les gràcies que brollen del costat de Crist. El cor, seu de l’amor en l’home, es converteix d’aquesta manera en signe de l’amor de Déu manifestat en Crist, de la humanitat i proximitat de Déu a tots els homes. En el fons, darrere d’aquesta devoció s’amaga una invitació a tornar a l’essencial de la fe cristiana: només un Déu que estima pot suscitar amor.

La devoció al Cor de Jesús es va estendre per tota l’Església i va produir abundants fruits de santedat: Quantes persones s’hauran sentit cridades a la conversió en considerar l’immens amor de Crist? Quantes s’hauran acostat als sagraments de l’Església i hauran experimentat eixe amor en la gràcia sacramental? Quantes s’han sentit cridades a recórrer un camí de perfecció espiritual? Quantes hauran descobert el rostre humà de Déu en el cor obert del Salvador? Sens dubte, en la història de l’espiritualitat cristiana la devoció al Sagrat Cor ha sigut una font de gràcia i de santedat.

Un dels trets d’aquesta devoció és que es va estendre en tot el poble cristià. Pràcticament no hi ha cap parròquia en la qual no trobem una imatge del Sagrat Cor. Mentre que el racionalisme seduïa a un grup d’intel·lectuals, aquesta devoció arribava a la totalitat del poble cristià.

La solemnitat del Sagrat Cor de Jesús que hem celebrat fa uns dies ens pot ajudar a reflexionar sobre la situació que estem vivint. També avui la indiferència religiosa s’estén en la nostra cultura. La resposta no pot ser altra que tornar a eixe Déu que mostra la seua veritat en el seu amor. El cristià és aquell que ha conegut l’amor de Déu i ha cregut en eixe amor, i per això vol viure en gràcia i amistat amb el Senyor. Ell, en mostrar-nos el seu cor obert ens crida a què ens acostem als sagraments en els quals vessa la seua misericòrdia i la seua gràcia; ens revela que el Pare no és un Déu llunyà, sinó proper; ens anima a què la nostra unió amb Ell siga una comunió d’autèntica amistat, una relació “de cor a cor”. Si això ho vivim de debò, creixerà la santedat a l’Església.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar