En complir-se els 40 dies del naixement de Jesús, Maria i Josep van anar al temple de Jerusalem a presentar el Senyor. La Verge Mare, que porta al seu Fill per a oferir-lo al Pare, és una figura de l’Església que continua oferint els seus fills i filles que, moguts per l’amor a Déu, volen associar-se a la oblació de Crist, model de tota forma de consagració en l’Església. Per aquest motiu el pròxim dia 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor en el temple, celebrem la Jornada Mundial de la Vida Consagrada.

Tots hem nascut per a estimar i donar glòria a Déu. Sant Agustí, en la seua obra De doctrina christiana, ens ensenya que l’amor té un ordre: “viu, doncs, justa i santament aquell que és un honrat taxador de les coses, però aquest és el que té un amor ordenat; de sort, que no estime el que no ha de ser estimat, que no estime més el que ha d’estimar-se menys, que no estime igual el que ha d’estimar-se més o menys, que no estime menys o més el que ha d’estimar-se igual” (l. I, c. XXVII, n. 28). La vida consagrada és un signe per al nostre món i per a l’Església, perquè en una cultura que allunya a Déu del cor i de l’horitzó de la vida dels homes, ens recorda a tots què és el que més ha de ser estimat, que no és una altra cosa que Déu.

La consagració a Déu ens parla també del sentit últim de tota vocació cristiana. Tota vocació cristiana és crida a donar la vida. Aquest lliurament de la vida assumeix formes diverses en l’Església: en el matrimoni, la fidelitat dels esposos i la donació generosa als fills; en el ministeri sacerdotal, la caritat pastoral envers el poble de Déu; en la vida consagrada aquest lliurament assumeix la forma d’uns vots.

El vot d’obediència és la forma més radical d’entregar la vida lliurement a Déu per a complir la seua voluntat. Prometre obediència significa reconèixer que no es vol fer la pròpia voluntat sinó la voluntat de Déu. L’obediència és el camí per al discerniment i l’acceptació alegre i joiosa de la voluntat de Déu sobre la pròpia vida. El vot de pobresa és també un camí per a donar la vida, un camí que només pot entendre qui ha descobert que el seu vertader tresor és Crist. Pot prometre viure en pobresa aquell que ha descobert que Crist és la seua riquesa. El lliurament de la pròpia vida assumeix també la forma del vot de castedat, que no és no estimar a ningú, sinó ser lliure per a estimar de tot cor a Jesucrist i a tots els homes pels qui es prega. La castedat és resposta d’amor a l’Amor.

Tota vocació cristiana té com a meta el Regne de Déu. En aquest sentit, no oblidem que la vida consagrada no és fi en ella mateixa, sinó que tendeix al Regne. Per açò, vull convidar als qui s’han consagrat a Déu a no oblidar en aquesta jornada que la seua consagració porta al Regne del Cel si és viscuda des de l’amor i la caritat. La caritat és el que fa de qualsevol forma de consagració en l’Església un signe del Regne.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar