La vida dels xiquets i joves cristians es desemvolupa en diferents àmbits: la família, el centre educatiu i la parròquia. Per a la transmissió de la fe i la seua educació és important per a ells que aquestes tres institucions, que constitueixen els seus punts de referència, treballen coordinadament. La setmana passada els oferia unes reflexions sobre la importància dels catequistes per a la transmissió de la fe. Avui vull dirigir-me als professors, especialment a aquells que imparteixen la religió catòlica en els centres educatius, als que treballen en col·legis de titularitat eclesial i als que se senten cristians, per a recordar-vos que el vostre treball és important, tant per a l’educació en els valors humans com en la vivència de la fe. No oblideu que heu de conrear una sèrie d’actituds que poden fer més eficaç la vostra missió.

En primer lloc, un educador que vol viure la seua missió com a cristià ha de cuidar la competència humana i professional, les tècniques pedagògiques i la formació intel·lectual, esforçant-se per mantenir una relació amb els alumnes que desperte la confiança mútua. Un professor així té una autoritat moral sobre els alumnes fonamental en tot procés educatiu, que és, abans de res, un procés de relació entre persones.

Junt a això, el professor cristià ha d’arribar a viure una relació equilibrada entre fe i cultura. Ha de respectar l’autonomia d’aquestes dues realitats sense confondre-les i saber integrar-les. Açò és avui especialment difícil donada la situació cultural en la que ambientalment ens movem, on trobem formes de cristianisme anticultural o rebuig del cristianisme per part de la cultura. Els professors cristians haurien de caracteritzar-se per una síntesi equilibrada en les relacions sempre difícils entre fe i raó: haurien de viure una fe que es mostra confiada en les possibilitats de la raó humana per a reflexionar sobre la realitat i, al mateix temps, l’actitud de qui reconeix els límits de la raó i no rebutja tot el que no aconsegueix explicar. En definitiva, una fe que vol recolzar-se en la raó i una raó oberta a la fe.

En la mesura en què siga possible, especialment en els centres educatius de titularitat eclesial i de manera especial els professors de religió catòlica, un educador cristià ha de donar testimoniatge amb naturalitat, de què és possible viure la fe en comunió amb l’Església. Aquest testimoniatge, que ha de ser abans de res un compromís de vida, pot ajudar a despertar en els xiquets i joves un sentiment d’afecte cap a Jesucrist i de confiança en la comunitat cristiana com a lloc de la veritat sobre la persona del Senyor i sobre els valors fonamentals des dels quals construir la vida. Açò els pot fer veure que la fe sobre la qual reflexionen en la classe de religió és quelcom més que una teoria.

En el context de la cultura secularitzada que estem vivint, que moltes vegades dificulta la presència d’una cultura cristiana en l’escola, en aquest començament de curs us demano que no us desanimeu, que cregueu en el valor del vostre treball i no oblideu que si us mou el desig de cercar el bé per als alumnes, el vostre esforç produirà més fruit del que us imagineu.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar