Com cada any, el dia dos de febrer, festa de la presentació del Senyor en el Temple, celebrem la Jornada de la vida consagrada, en la qual recordem a tants batejats i batejades que per seguir més radicalment a Jesucrist, li han lliurat totalment la seua persona vivint com Ell en pobresa, castedat i obediència. Aquesta generositat és per ella mateixa un testimoniatge que fa present en el nostre món l’esperança del Regne de Déu que ha d’encoratjar el compromís de tots els cristians. El lema de la jornada d’enguany és La vida consagrada, amb Maria, esperança d’un món sofrent. Sobre ell vull compartir amb vosaltres unes breus reflexions.

El primer que hem de valorar en les persones que s’han consagrat a Déu no és el que fan, sinó el que són. De fet, el tema d’aquesta jornada ens convida a considerar la vida consagrada en la seua unió amb la Mare de Déu. En Ella no destaca l’espectacularitat ni l’èxit humà que hagués pogut tindre en la societat del seu temps pel que va fer, sinó la profunditat de la seua vivència de fe, la grandesa del seu silenci i de la seua obediència a la voluntat de Déu, la confiança amb la qual es va lliurar al seu Senyor, l’alegria pel que Ell a través de la seua pobra persona volia fer en tots els pobles, i la fidelitat amb la qual va viure en tot moment el seu a Déu. Tot açò fa d’Ella un testimoniatge per als cristians de tots els temps. Aquesta profunditat i senzillesa no desdiu la grandesa de la seua missió, sinó que la fa més visible, perquè respon a la llei de l’obrar de Déu, que fa les coses més grans de la manera més humil.

En la mesura en què els consagrats romanguin fidels al seu estat de vida i, units a la Mare del Senyor, el visquin amb goig, el seu testimoniatge es converteix també en un signe d’esperança per al nostre món, en el qual tantes persones passen per la prova del dolor. Si coneguérem la realitat de l’Església universal ens sorprendria el fet que aquesta està present en totes les pobreses i sofriments, anunciant l’Evangeli i curant el dolor de tants éssers humans. Com Maria, que en oferir-nos al seu Fill va sembrar l’esperança, es tracta d’una presència que cerca en tot moment sembrar esperança en el cor de les persones que humanament sense ella no tindrien cap motiu per afrontar el futur. No podem ignorar que aquesta proximitat de l’Església majoritàriament és possible gràcies a la generositat i al lliurament dels qui s’han consagrat al Senyor.

La vida consagrada, en la diversitat dels seus carismes, és un tresor que enriqueix l’Església. Des del coneixement concret que tenim de tantes persones consagrades que han donat i continuen donant testimoniatges de generositat al Senyor i de lliurament als altres en el servei als pobres, en l’educació dels xiquets i joves, en la cura dels ancians, en les missions, etc… tenim la seguretat que la vida de la nostra Església seria molt més pobra sense elles. Per això, que en aquesta jornada sapiguem agrair a Déu el seu testimoniatge.                                                                       

+ Enrique Benavent Vidal,
  Bisbe de Tortosa

escoltar