Durant aquesta setmana hem celebrat la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. La devoció al Cor obert del Salvador ha tingut un gran arrelament en el poble cristià i és una benedicció per a l’Església, perquè al llarg dels segles ha despertat en molts cristians el desig de créixer en santedat vivint en gràcia de Déu, acostant-se als sagraments i creixent així en l’amistat amb Jesucrist. En moltes esglésies la imatge del Jesús mostrant-nos el seu cor ocupa un lloc destacat i atrau la mirada de molts creients que necessiten obrir-li el cor al Senyor.

El símbol del cor ens parla del nucli de la persona, dels seus sentiments més profunds, de les motivacions de la seua actuació. El mateix Jesús ens adverteix que el que fa impur l’home (pensaments perversos, fornicacions, robatoris, etc.) surt “de dins” (Mc 7, 21) del seu cor. Però el cor és també signe de veritat i d’autenticitat. Per això el Senyor ens ensenya que hem de perdonar “de cor” (Mt 18, 35). El més decisiu per a conèixer a una persona i el que desperta un sentiment d’amor cap a ella no és el que té, ni el que aconsegueix en la vida, ni el que sap, ni el poder que ostenta, sinó el que sent. Només una persona que ens obri el cor desperta en nosaltres la confiança necessària per a obrir-li el nostre.

En l’evangeli Jesús s’obri amb confiança als deixebles i els revela que és “benèvol i humil de cor” (Mt 11, 29). Únicament una persona humil desperta l’afecte i la confiança necessària en aquells que se senten cansats i afeixugats, perquè escolten la seua invitació a què vagin a Ell per trobar el descans que necessiten. El Senyor ens anima també a què, fixant-nos en el seu cor, aprenguem d’Ell. El més important que el cristià ha d’aprendre de Crist és a viure les Benaurances. Aquestes no són en primer lloc una norma moral (encara que inclouen una gran exigència ètica), ni un programa polític per transformar el món (encara que si tots les visquérem el món seria diferent): el fonamental és que són l’expressió dels sentiments que hi ha en el cor de Crist i la clau per entendre la seua vida. Només el Senyor les ha viscudes plenament i només mirant-lo a Ell i units a Ell en una relació d’autèntica amistat, podem fer-les vida.

La humilitat i la mansuetud són les dues primeres benaurances. En certa manera, inclouen totes les altres. Per amor a Crist l’autèntic cristià desitja imitar-lo, perquè ha descobert que només en Ell es troba l’autèntica  riquesa i la promesa de la vertadera Vida. Només per aquest motiu els deixebles podem acollir la senzillesa i la pobresa com a forma de vida; renunciar a cercar la seguretat i la felicitat en el que tenim o aconseguim amb el nostre esforç i que, sovint, considerem un tresor valuós; abraçar la humilitat; considerar els altres com a superiors a nosaltres mateixos i no creure’ns millors que ells; viure la mansuetud que porta a perdonar a qui ens ofèn i a respondre al mal amb una benedicció. Si vivim així el nostre cor serà cada dia més semblant al de Crist i la nostra vida un testimoniatge creïble de l’Evangeli.

+ Enrique Benavent Vidal
   Bisbe de Tortosa

escoltar