Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa
en la solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu

Santa Església Catedral de Tortosa, dissabte 8 de desembre de 2018

 

– Lectures:
1a: Gn 3, 9-15. 20
Salm: 97, 1-4
2a: Ef 1, 3-6. 11-12
Ev: Lc 1, 28-42

 

– lm. Sr. Vicari General i M.I. Srs. capitulars
– Germans en el sacerdoci
– Il·lma. Sra. Alcaldessa i autoritats de la ciutat
– Germanes i germans tots en el Senyor.

1- El designi de Déu: què vol Déu de la seua criatura?

En aquests dies en què acabem de començar el temps d’Advent, la solemnitat de la concepció immaculada de la Verge Maria ens convida a recordar què és el que Déu, des del primer moment de la història, ha volgut per a tota la humanitat. Tot neix del seu amor, un amor que envolta la història de la humanitat i també la vida de cadascú de nosaltres.

Hem escoltat en la segona lectura, de la carta als cristians d’Efes, que Déu ens ha beneit des del començament “amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel” (Ef 1). Portat pel desig de fer-nos conèixer la riquesa del seu amor, no sols ha volgut donar-nos la vida: desitja que arribem a participar de la seua santedat i de la seua glòria. I perquè poguérem arribar a aquesta meta ens va destinar a ser fills seus per Jesucrist. Déu ens ha escollit per estimar-nos amb el mateix amor amb el que estima el seu Fill; ens vol units a Jesucrist i així ens mira. Aquesta és, com ens ha dit Sant Pau, “la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat”. Ha vessat des del principi sobre les seues criatures unes gràcies molt més abundoses i molt més grans del que podíem imaginar i esperar.

Els temps d’Advent que estem vivint és una ocasió perquè no oblidem tantes gràcies que Déu ens ha donat i continua donant-nos en el seu Fill Jesucrist, i perquè cadascú de nosaltres revifem el desig d’obrir la nostra vida a un amor tan gran acollint a eixe Jesús que ve al món.

2- La primera resposta de la humanitat

Davant d’aquest signe d’amor tan gran ¿com ha reaccionat la humanitat? La resposta que Déu segurament esperaria per part de la seua criatura seria que hagués donat “lloança a la grandesa dels favors que Ell li havia concedit en el seu Estimat”. Però d’una manera incomprensible la humanitat ha cedit a la temptació de la desconfiança. No s’ha fiat d’Ell; ha sospitat de les seues intencions; ha pensat que volia enganyar-la, que no volia el seu bé.

La primera lectura ens parla del pecat original i les seues conseqüències en la vida de la humanitat. El pecat comença a gestar-se en el cor de l’home quan el dimoni aconsegueix sembrar en ell la sospita: ¿vol Déu de veritat el meu bé o tal vegada vol veure’m sotmès? ¿m’estima com a fill o vol que jo sigui un esclau seu? Quan la criatura deixa de fiar-se de Déu acaba pensant que no li diu tota la veritat. En la narració del pecat originar la serp aconsegueix fer-li creure a Eva que Déu l’enganya. De la desconfiança passa a dubtar de la veritat de la seua paraula i del dubte a la desobediència. Aquests signes del pecat ens acompanyaran sempre: no acabem de fiar-nos de Déu, de creure en la seua paraula ni de donar-li l’obediència del cor. Les conseqüències del pecat són evidents en la història de la humanitat. ¡Què lluny està el nostre món del projecte que Déu havia pensat per a ell!

Eixes conseqüències també es manifesten en la nostra vida de cada dia, sovint caracteritzada per la mediocritat. Ens fiem de Déu, però no plenament; ens obrim a la seua paraula mentre no ens qüestione; intentem creure’l, però amb reserves; sabem el que debem fer però volem seguir els nostres camins; volem servir-lo, però sovint ho fem sense estimar-lo, més com a esclaus que viuen en la por que com a fills que viuen en l’amor. Ell ho sap, coneix les nostres febleses, però el seu amor és tan gran que no es cansa de nosaltres. I per això cerca camins perquè la seua voluntat de salvació arribe a ser realitat per a tota la humanitat. En eixe cercar camins per a salvar a la humanitat apareix la Mare del Senyor. Déu, amb la força creadora de la seua gràcia, ha fet que d’aquesta humanitat sortís una criatura que li donés una resposta nova. Aquesta criatura, que és la primera d’una humanitat renovada per la gràcia, és la Mare del Senyor.

3- Un a Déu

Si en el llibre del Gènesi hem recordat la primera resposta d’una humanitat que desconfia de Déu, en el text de l’Evangeli que s’ha proclamat hem vist la resposta de la humanitat renovada per la gràcia: és la resposta de Maria, la Mare del Senyor. A la desconfiança dels primers pares, Ella es presenta com la criatura que s’ha fiat de Déu, que ha estat atenta a la seua paraula, que no ha dubtat de les seues intencions; al dubte sobre la veritat de la paraula de Déu que van manifestar els nostres primers pares, Maria ha reaccionat creient en la veritat del que Déu li deia per les paraules de l’àngel Gabriel; a la desobediència d’Eva, s’ha oposat amb una obediència plena de fe. La desconfiança, el dubte, la desobediència, han estat superats per Maria amb una actitud de confiança, de creure en la veritat de la Paraula, d’obediència de fe. Ella, que viu en l’àmbit de la gràcia de Déu, no pot imaginar altra resposta al que se li demana; no viu en el seu cor una separació entre el deure i el voler, entre el servir-lo i estimar-lo; vol fer la voluntat de Déu i no veu altre camí per a manifestar-li el seu amor més que el servei i l’obediència plena. En Ella no veiem els efectes del pecat, no és una obediència a mitges sinó incondicional; no és una confiança amb reserves, sinó total. I això la porta a lliurar-se plenament a la voluntat de Déu.

4- La decisió fonamental

Si comparem la primera lectura amb la narració de l’Evangeli, descobrim on es troba la clau del drama de la història de la humanitat. En la narració del pecat original veiem com Eva, que comença a sospitar que Déu l’enganyava, quan experimenta en ella mateixa els efectes del pecat acaba reconeixent: “la serp m’ha enganyat” (Gn 3). No és Déu qui l’enganyava, és la serp qui l’enganyava. Maria no pensa mai que Déu l’enganya, es fia plenament i viu l’obediència de la fe. En el fons, aquí està l’origen i la clau per entendre l’arrel profunda del pecat i el caràcter dramàtic de la lluita que la humanitat i cadascú de nosaltres vivim al llarg de la història. El que fa que la història de la humanitat tinga un caràcter dramàtic és que l’ésser humà, seduït pels seus desitjos i les seues ambicions, pensa que Déu l’enganya. Únicament quan descobreix els efectes del pecat arribem a reconèixer: “és que la serp m’ha enganyat”. Déu permet el pecat amb l’esperança de què un dia reconeixerem eixa veritat profunda. I des d’eixe reconeixement podrem començar un camí que ens portarà a acollir al Senyor i a una nova vida.

En el camí de l’Advent avui l’Església ens convida a mirar a la Mare del Senyor i ens la proposa com a exemple de santedat, com a model en el camí que cadascú de nosaltres estem cridats a recórrer en l’espera del seu Fill. Maria, en la plenitud de la gràcia, va ser una mare digna del Senyor, no sols perquè el va concebre en el seu cos, sinó perquè el va obeir en la fe i en l’amor. Que Ella, amb la seua fe i el seu amor, ens ajudi a tots a acollir al Senyor, que  vol entrar en les nostres vides. Que la vinguda del Senyor porte la pau al nostre món; que ens òbriga a tots camins d’autèntica convivència i de reconciliació; que la propera celebració del Nadal obri el cor de tots a la gràcia que Déu vol vessar sobre tota la humanitat, com la va vessar sobre la Mare del Senyor.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Crònica
Àlbum fotogràfic