Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la solemne Eucaristia de Pasqua de Resurrecció

Santa Església Catedral de Tortosa, diumenge 1 d’abril de 2018

 

 

– Lectures:
1a: Ac 10, 34.37-43
Salm: 117, 1-2; 16-17; 22-23
2a: 1Co 5, 6-8
Ev: Jo 20, 1-9

 

Il.lm. Sr. Vicari General
Capítol de la Catedral
Germans en el sacerdoci
Autoritats de la nostra ciutat
Presidenta i Junta de l’Agrupació de Confraries de Setmana Santa de Tortosa
Germanes i germans en el Senyor

 

1.   La prova de la fe

Després de la mort del Senyor, els deixebles vivien una situació de desconcert. Segurament no entenien com Déu havia abandonat Jesús. Ell havia passat pel món fent el bé, havia estat fidel a la voluntat del Pare. ¿Com era possible que Déu l’hagués deixat morir en mans d’unes autoritats que havien actuat amb mentides i per enveges? El final de Jesús no suposava per als deixebles únicament desil·lusió o desengany en una persona en la que havien posat les seues esperances i per la que ho havien deixat tot. Era quelcom més profund: allò que es qüestionaven era la mateixa fe en Déu. ¿Quin Déu és aquest que en el moment de la prova, en lloc de protegir al just l’abandona en mans dels malfactors? Els deixebles no sols necessitaven recuperar una il·lusió humana, tenien que ser conduïts a la fe en el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist.

En el fons, la prova de la fe que van haver de viure els deixebles és la de tots els temps: el sofriment dels justos, l’èxit de l’impiu, la prepotència del mal, la mort dels innocents, la força de la injustícia… Tantes coses que va haver de patir el Senyor i que avui continuen estant presents en el nostre món. Els deixebles estarien convençuts que la Creu era l’última paraula sobre Jesús. Avui també tanta gent pot pensar que el mal té l’última paraula, que estem vivint en un món sense remei. Si fos així, no tindríem esperança.

2.   Una llum s’encén en el cor dels deixebles

En l’Evangeli hem escoltat la narració del primer esdeveniment pasqual: Maria Magdalena va al sepulcre i el troba buit. Eixe fet, que en un primer moment és interpretat per ella d’una manera errònia (“s’han endut el Senyor del sepulcre i no sabem on l’han posat” (Jn 20, 2)), és l’inici d’un procés pel qual tots seran recuperats per a la fe. Cada deixeble i cada personatge de la Pasqua haurà de viure el seu camí, però tots tindran l’alegria de tornar a trobar-se amb el Senyor. I és l’encontre amb el Ressuscitat lo que els portarà a creure en Déu.

En la primera lectura, Sant Pere en el seu discurs no parla únicament de Jesucrist. Parla de Déu. Presenta a Jesús com el consagrat i ungit per Déu “amb l’Esperit Sant i amb poder” (Ac 10, 38). Com aquell que havia passat fent el bé “perquè Déu era amb Ell” (Ac 10, 38). Eixe Déu, que era amb Jesús durant tota la seua vida quan passà pel nostre món fent el bé, no l’havia abandonat en el moment de la mort, encara que als ulls del món i dels mateixos deixebles ho pogués semblar. Déu el va ressuscitar al tercer dia i, a l’actuar així, havia demostrat que no havia deixat a Jesús en poder de la mort; havia donat la raó a Jesús front als qui l’havien condemnat. Després de la resurrecció els deixebles no tenien motius únicament per creure en Jesús: és la seua fe en Déu, que no ha abandonat al just en el moment de la prova, la que s’havia vist reforçada. Per això el seu testimoniatge no diu únicament que Crist ha ressuscitat, sinó que Déu l’ha ressuscitat. La resurrecció de Crist és la confirmació de la nostra fe en Déu.

3.   La llum de Pasqua il·lumina la història de la humanitat

Aquesta llum que va començar a il·luminar el cor dels personatges de la Pasqua és la que pot il·luminar el nostre món, ens anuncia que la paraula definitiva no la té la mort, sinó la vida; que la prepotència del mal ha estat vençuda per l’omnipotència de l’amor que Crist ha viscut a la Creu; que encara que la injustícia sembla que tantes vegades pot vèncer, les causes justes sempre acaben vencent; que viure estimant i fent el bé no és una opció il·lusòria, sinó que és la d’aquells que saben on està l’autèntica vida; que treballar per la pau i la justícia és el que ens fa seguir el camí de Jesús, que és camí de vida.

La llum de Pasqua és la veritat sobre Déu i també sobre el món. La gran prova de la fe ha quedat clarificada; l’èxit dels injustos és aparent; la victòria del mal no és definitiva; la mirada vertadera de la història no és la que tenim les persones, sinó la que ens dóna el missatge de la resurrecció de Jesús. Això no vol dir que la lluita s’ha acabat. Jesús va dir als seus deixebles abans de la mort: “en el món tindreu lluites, però no tigueu por, jo he vençut el món” (Jn 16, 33). La celebració de la Pasqua no ens evita les lluites. Ben al contrari, per als apòstols va ser el començament del testimoni que els portaria a donar la vida per Crist. Però la Pasqua ens allibera de la por per seguir lluitant. I en eixa llibertat podem seguir treballant pel Regne de Déu. Pasqua és un missatge d’alegria i d’esperança, perquè ens dóna la seguretat en la victòria definitiva de la voluntat de Déu i del seu designi de salvació.

4.   Viure des de la Pasqua

L’Església, tots els cristians, formem un poble que ha estat cridat a viure des de la Pasqua del Senyor. Sant Pau, en la segona lectura ens ha exhortat a celebrar la Pasqua “vivint amb sinceritat i veritat” (1Co, 5, 8). Viu des de la Pasqua aquell que no viu en la mentida ni en la foscor, aquell que viu en la transparència entre el que creu i allò que fa: eixe és el qui s’ha alliberat del “llevat de la dolenteria i la malícia” (1Co 5,8). Per això Pasqua no és únicament un dia de festa a l’any, és quelcom que el cristià ha de celebrar cada dia vivint amb sinceritat i veritat.

Els cristians som el poble que hem estat cridats a donar testimoni del Ressuscitat. Viure des de la Pasqua és també donar testimoni de la fe en Crist. Quan Maria Magdalena va a anunciar als deixebles que ha vist al Senyor està vivint la Pasqua, i quan Pere dóna testimoni de la resurrecció de Jesús –com hem escoltat en la primera lectura- està vivint la Pasqua. Eixe va ser el canvi més gran que es va produir en el cor dels deixebles. Els mateixos que en el moment de la passió havien abandonat al Senyor, després de la resurrecció van donar la vida per Ell. I eixe és també el criteri que ens ajuda a descobrir l’autenticitat de la nostra fe en Crist Ressuscitat: ¿què estic disposat a jugar-me per Crist? ¿què estic disposat a fer per Aquell que va donar la vida per mi? ¿quina és la fe d’aquell que no està disposat a arriscar res per Crist? Podríem dir que és la fe d’un cristià que no viu des de la Pasqua.

Que visquem la Pasqua amb l’alegria que ens dóna la fe, amb la llibertat de la por que ens dóna el Ressuscitat i compartint l’alegria que va sentir la Mare del Senyor. Ella va viure l’alegria més plena perquè, en veure al seu Fill ressuscitat, sap que ningú, que res, la podrà separar d’Ell. És l’alegria plena que omple la nostra vida i pot sembrar esperança en el nostre món.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Crònica
Àlbum fotogràfic