Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la Missa Crismal

Santa Església Catedral de Tortosa, dimarts 27 de març de 2018

 

– Lectures:
1a: Is 61, 1 – 9
Salm: 88, 21 – 27
2a: Ap 1, 5 – 8
Ev: Lc 4, 16 – 21

 

Il.lm. Sr. Vicari General
Molt Il·lustres Srs. Membres del Capítol Catedralici
Germans en el sacerdoci
Diaques i seminaristes
Germanes i germans en el Senyor

Vull saludar d’una manera especial a Mn. Antonio Jurado, que el proper mes de juny celebrarà el 50è aniversari de la seua ordenació sacerdotal; i a Mn. Víctor Cardona i Mn. Blas Ruiz, que el proper mes de novembre celebraran el 25è aniversari de la seua ordenació. Com a presbiteri diocesà ens unim a la vostra acció de gràcies al Senyor pel do del ministeri sacerdotal, que heu conservat amb fidelitat. Com a bisbe de la diòcesi us agraeixo el treball generós al servei de l’edificació del poble de Déu. Demanem avui al Senyor que us concedeixi poder servir-lo amb santedat i justícia tots els dies de la vostra vida. Eixa és la gràcia més gran que pot tindre qui ha estat cridat al ministeri sacerdotal.

1.- l’Església, misteri de comunió

La celebració d’avui visibilitza d’una manera especial el misteri de l’Església, que es concreta en cadascuna de les esglésies particulars que viuen i caminen en la fe arreu del món. El bisbe, acompanyat pels preveres, diaques i pel poble de Déu, ens preparem per a la celebració del misteri pasqual beneint els olis i consagrant el crisma. Aquests elements presos de la naturalesa, que el Senyor va assumir com a instruments de la seua gràcia, visibilitzaran l’acció de l’Esperit Sant en els sagraments que administrarem fins la Pasqua de l’any que ve.

Aquí estem tots com a Església, com a membres del cos de Crist, com a pedres del temple que s’edifica en el nostre món per a donar glòria a Déu. Certament, la unió entre nosaltres té un fonament i és essencialment -com diu el Concili Vaticà II- sacramental: tots hem rebut els mateixos sagraments d’incorporació a l’Església; participem de la mateixa Eucaristia; anunciem el mateix Evangeli; edifiquem l’única Església. I cadascú en la seua missió: els qui han estat cridats al ministeri sacerdotal, com a ministres del Senyor; els qui han estat cridats al ministeri diaconal, com a servidors de Crist; els qui han estat cridats a la vida consagrada, com a testimonis del Regne de Déu; i els qui viviu en l’estat laïcal, com a presència d’eixe Regne enmig del món.

Aquesta unió sacramental, que avui d’una manera especial es visibilitza en la unió entre el presbiteri diocesà, ha de tendir a una fraternitat viscuda realment perquè la nostra diòcesi sigui, davant el món, la família dels fills de Déu. I eixe és l’esforç que cadascú de nosaltres hem de fer per superar les temptacions que ens poden portar freqüentment a l’aïllament o a una vivència poc fraterna del nostre ministeri, com poden ser la poca valoració de la comunió ministerial en els equips arxiprestals o en les activitats diocesanes; pensar que si no es fa el que jo crec que és lo millor, no serveix per a res allò que fem; creure que sols el que jo penso és el que realment edifica l’Església; o caure en la comoditat que amb tanta facilitat ens porta a aïllament.

En el nostre testimoni com a preveres i com a poble de Déu, no hem d’oblidar que allò que és més eficaç en l’edificació de l’Església és que treballem units en comunió eclesial. És millor estar units, encara que a algú li semble que fem poc, que tenir moltes iniciatives disperses que ens poden portar a divisió. Val més poc i units que molt i dividits. Per a viure així, cadascú hem de tenir la humilitat d’acceptar allò que es proposa per a tots. Sols aquesta comunió ens pot donar força per afrontar les dificultats que el món actual planteja al nostre ministeri. Avui no és moment de viure el sacerdoci aïlladament. Això no és bon camí per a la vida sacerdotal. Únicament la comunió ens conforta i ens sosté.

2.-       Renovar les promeses sacerdotals

Com cada any, en aquesta celebració els preveres renovareu les promeses que vau fer davant del bisbe el dia de la vostra ordenació sacerdotal. Aquesta renovació és, com ho va ser la celebració de l’ordenació, un acte d’amor al Senyor. Es tracta de renovar l’amor de la nostra primera resposta a Jesucrist.

M’agradaria fixar-me en dos expressions de les preguntes que dins d’un moment us faré: la renovació de les promeses sacerdotals i el seguiment del Senyor en el ministeri, és un acte de renúncia a un mateix per unir-nos millor al Crist. ¿Què significa renunciar a un mateix? Jesús va dirigir aquestes paraules als deixebles després del primer anunci de la passió. Ell vol allunyar dels seus cors tot sentiment antievangèlic i tota aspiració mundana en el desig de seguir-lo i de servir-lo. Es tracta de renunciar a buscar-se a un mateix, a la temptació de servir-nos del ministeri per a altres finalitats que no siguin servir al Senyor i al seu Evangeli; al desig del reconeixement, d’influir o de cercar afectes. Si vivim el sacerdoci sense renunciar a nosaltres mateixos, no estem units al Senyor, perquè Ell no va venir a ser servit, sinó a servir i lliurar la seua vida en rescat per molts.

Una segona paraula que es repeteix en la tercera pregunta és la fidelitat. Renovar les promeses sacerdotals és voler administrar amb fidelitat els misteris de Déu i ser fidels en la predicació de l’Evangeli. Es tracta de quelcom que és més que una fidelitat material: és la d’aquell que, a més de celebrar l’Eucaristia, la viu i s’alimenta d’ella; la de qui, a més de perdonar els pecats, s’obre ell mateix al perdó; la del prevere que, sentint-se responsable de l’anunci de l’Evangeli, ell mateix alimenta la seua vida cristiana amb la Paraula de Déu. Aquesta exigència de fidelitat ens ha de portar a preguntar-nos: ¿què ofereixo en la meua vida sacerdotal al poble de Déu? ¿ l’aliment de l’Eucaristia, dignament celebrada i espiritualment viscuda? ¿una paraula que enforteix la seua fe? … o, com pot passar tantes vegades, ¿em limito a sortir del pas en cada moment o en cada circumstància? El poble de Déu té dret a rebre els sagraments de la gràcia i a ser alimentat dignament amb la paraula de l’Evangeli. I nosaltres tenim el deure de servir els misteris sants i de predicar la paraula de Déu amb fidelitat.

3.-       Ungits per portar la bona nova de la salvació

Amb la unció de consagració tots hem estat configurats a Crist. Aquesta configuració ens porta a posar-nos al servei d’una humanitat necessitada de gràcia i d’esperança. Tant la primera lectura com l’Evangeli ens recorden per a què hem estat ungits: “Per portar la Bona Nova als desvalguts, per proclamar la llibertat als captius i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Is 1,2 i Lc 4, 18-19).

En el nostre ministeri ens trobarem amb persones a les que, tal vegada, podrem ajudar a baixar de la creu i les podrem alliberar de les angoixes que les esclavitzen. També trobarem persones a les que, tal vegada, únicament podrem ajudar a portar la creu. Qui allibera de les cegueres i dóna la llibertat, qui dóna força per portar la creu, és Crist. Nosaltres no  som els qui salvem el món. És Crist, i nosaltres som els seus servents.

Si portem els homes i dones al coneixement de Crist i a què l’estimen, trobaran en Ell la vida i la llum per al seu caminar. Malgrat que moltes vegades veiem que l’únic que podem fer és ajudar a tantes persones a portar la seua creu, el nostre ministeri no és inútil: som testimonis de la vida que ens dóna Jesucrist, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra, com hem proclamat en la lectura del llibre de l’Apocalipsi.

A Ell li encomanem els nostres germans del presbiteri diocesà que han estat cridats aquest darrer any a la casa del Pare: Mn. Gabriel Zapater i Mn. Joaquín Ferrer. Que estar amb el Senyor sigui per a ells el premi a tants anys de servei fidel en el ministeri sacerdotal.

Que així sigui.

 

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Crònica
Àlbum fotogràfic