Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la festa de la Sagrada Família de Natzaret

Santa Església Catedral de Tortosa, dissabte 30 de desembre de 2017

 

– Lectures:
1a: Gn 15, 1-6; 21, 1-3
Salm: 104, 1-9
2a: He 11, 8. 11-12. 16-19
Ev: Lc 2, 22-40

 

Il.lm. Sr. Vicari General
Germans en el sacerdoci
Membres de l’Associació de la Visita Domiciliària de la Sagrada Família
President i junta del Patronat Escolar i Obrer de la Sagrada Família
Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta
Germanes i germans tots en el Senyor

 

1.- Família oberta a Déu

En l’ambient propi de les festes del Nadal, l’Església ens convida avui a contemplar la Sagrada Família de Natzaret, en la que el Senyor va nàixer i va créixer avançant en l’enteniment i guanyant-se “el favor de Déu i dels homes” (Lc 2,52). Eixa família de Jesús és el signe de què Ell es va fer realment home i és també el model de tota família cristiana.

La paraula de Déu que la litúrgia ens ofereix i que acabem d’escoltar, ens presenta dues famílies: una de l’Antic Testament, formada per Abraham i Sara; i l’altra del Nou Testament, formada per Maria, Josep i el mateix Jesús. Si ens fixem, veurem que el que uneix als membres d’eixes famílies és fonamentalment la fe. Tant Abraham i Sara com Maria i Josep són creients oberts a Déu, i així ho viuen en els seus projectes de vida familiar. No estem davant uns matrimonis tancats en ells mateixos: Abraham creu en la promesa de Déu i eixa fe va ser font de fecunditat, va fer possible que tingués el fill que tant desitjava i que assegurava la seua descendència. També la vida que comparteixen Maria i Josep es fonamenta en un acte de fe: Maria va creure la paraula de l’àngel que li anunciava que seria la mare del Messies; Josep va creure a l’àngel que li va anunciar que el fill que portava Maria era obra de l’Esperit Sant, i va prestar l’obediència de la fe. La fe va ser font de fecunditat per a ells i va possibilitar que es compliren les promeses de Déu, que són sempre promeses de salvació.

Això ens porta a una primera reflexió sobre la realitat de la família en el moment present. Quan contemplem la situació que estem vivint no podem dir que, des d’una perspectiva cristiana, és un bon moment per a l’ideal cristià de família. Avui veiem moltes famílies que no viuen eixa apertura de la fe i estan tancades a Déu. I això ens té que portar a preguntar-nos si les famílies que viune tancades en elles mateixes, sense eixa apertura a Déu ¿són per això més alegres? ¿es viu més en elles la vertadera felicitat? ¿hi ha més amor entre els seus membres? ¿se senten contents de la seua vocació i de l’amor d’uns pels altres? ¿estan més units? La fe no lleva res, ans al contrari, dona els béns de la gràcia de Déu. Una família que viu oberta a Déu no és menys feliç que la que viu tancada en ella mateixa. Al contrari, la fe enforteix tot allò que és autènticament humà i, per això, és font de goig i d’alegria, perquè quan es viu en l’apertura a Déu es va descobrint que les seues promeses, que són sempre de gràcia, van complint-se al llarg del temps.

2.- Fortalesa en el sofriment

Abraham i Sara són pelegrins de la fe. També Maria i Josep viuen l’aventura de la fe perquè creuen, es fien de Déu i estan oberts a la seua voluntat. Això els fa estar més units per afrontar junts els reptes de la vida. Ells, com totes les famílies, van tindre moments de sofriment. La paraula de Déu que hem escoltat no sols ens presenta la seua fe, també ens parla de les dificultats que van viure al llarg del seu camí. Abraham sent que Déu li demana que li oferisca el que ell més volia: el seu fill. I enmig de la foscor viu l’obediència de la fe, que es veu recompensada amb una descendència incomptable.

Maria i Josep van al temple a presentar el seu fill a Déu, i també Maria escolta una profecia de dolor: “a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima” (Lc 2,35). Simeó li està anunciant que eixe fill seria una font de sofriment per a Ella. La família de Jesús va haver de fugir a Egipte; després es va tindre que establir a Natzaret, on van viure en humilitat i pobresa. Maria va tindre que compartir el dolor del seu fill al peu de la creu.

Com veiem, Abraham i Sara, Maria i Josep, van experimentar també la prova del dolor com qualsevol de les nostres famílies. Això té una raó teològica fonamental: Jesús, al fer-se home, ha experimentat qualsevol experiència que nosaltres puguem viure. La fe no elimina les dificultats, però ens dóna esperança per afrontar-les; ens dóna una perspectiva nova per viure-les confiant i esperant en Déu.

La prova del dolor, quan és viscuda en la fe pot ser una ocasió per enfortir l’amor i la unió dins de les nostres famílies. La família de Natzaret és també en això un exemple per a nosaltres. No estem davant d’una família en la que no passa res, en la que no es viu cap problema. Va ser una família com qualsevol de les nostres, únicament es diferència en què el pecat i l’egoisme no van entrar mai dins la seua casa. I Això els va donar una llum de fe per afrontar els moments de dolor i de sofriment. Avui, quan veiem situacions que són font de sofriment per a tantes famílies, ens podem preguntar si l’apertura a la fe no les uniria més per compartir un projecte de vida i de futur en comú, i això estalviaria molts sofriments i els enfortiria per afrontar els inevitables des d’una nova perspectiva.

3.- Els fills, regal de Déu

Les dos famílies de les que ens parla la paraula que hem escoltat, són també model per a les famílies cristianes perquè acullen el fill com a do de Déu. Abraham el desitjava, i quan Déu li’l dóna sap que no li pertany com si fos una propietat exclusivament seua. També Maria i Josep quan acullen Jesús són conscients que és un regal que Déu els ha fet a ells, però no per a ells sinó que és per a tota la humanitat. I per això, com hem escoltat en l’Evangeli, van al temple per presentar-lo a Déu. Al fer-ho, estan oferint-lo al Pare.

Els fills són un regal de Déu, no un obstacle que impedeix als pares realitzar els seus objectius o projectes. Són el camí per a la vivència plena del matrimoni com una vocació. Però com que són un regal de Déu, no pertanyen als pares d’una manera absoluta: són també propietat de Déu. La missió dels pares consisteix a ajudar-los a descobrir la voluntat de Déu en la seua vida. Eixe és el camí perquè ells siguen feliços: ajudar-los i animar-los a què conenguen què és el que Déu vol per a ells i a prestar-li l’obediència de la fe. ¿Què és el que volen uns pares per als seus fills? Que siguen feliços! I ¿quin és el camí perquè siguen feliços? Ajudar-los a descobrir la seua vocació en la perspectiva de la fe i animar-los a fer-la vida. Això és el que Maria i Josep van fer amb Jesús i el que ens ensenyen a nosaltres.

Demanem avui al Senyor per les nostres famílies, perquè no es tanquen en elles mateixes sinó que estiguin obertes a Déu; perquè estiguin unides per un projecte comú; que no tinguen por a les dificultats; que confien en Déu en el moment de la prova; i que siguen també un model d’obediència a Déu per als seus fills. I que la família de Natzaret òbriga els ulls al nostre món perquè redescobrim en aquesta cultura el valor insubstituïble de la família, tant des d’un punt de vista humà com cristià, perquè és aquí on comença de veritat el Regne de Déu.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

 

Àlbum fotogràfic i crònica