Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la solemnitat del Divendres Sant

Santa Església Catedral de Tortosa, 30 de març de 2018

 

– Lectures:
1a: Is 52, 13 – 53, 12
Salm: 30, 12 – 25
2a: He 4, 4 – 16. 5, 7 – 9
Ev: Jn 18, 1 – 19, 43

 

Il.lm. Sr. Vicari General
Membres del Capítol catedralici
Germans en el sacerdoci
Germanes i germans en el Senyor

 

1.   Mort violenta i sacrifici voluntari

Avui, divendres Sant, som convidats a mirar l’arbre de la Creu. Dins d’un moment en la litúrgia d’aquesta celebració, quan presentem a Jesús crucificat, escoltarem precisament eixa invitació: mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món. Hem de mirar l’arbre de la Creu, perquè en ell s’ha produït la gran transformació del cor de l’home i del món. El moment de la Creu és el moment en què Jesús és portat al suplici, en què és injustament condemnat i en el que li treuen la vida. Però Ell no ho viu sols com una condemna. Li dóna un sentit nou. Ho viu com un sacrifici voluntari. No li lleven la vida, sinó que Ell la dóna, la entrega voluntàriament. D’eixa manera, una mort violenta i injusta ha estat transformada per Jesús en un sacrifici voluntari, en una donació d’Ell mateix en favor de tots nosaltres.

Això s’insinua en la primera lectura que hem escoltat, presa del quart càntic del servent de Yaveh. Ens parla d’un personatge misteriós que és portat a la mort, però que no obre la boca, emmudeix, voluntàriament camina cap al suplici. Lo més important no és que li lleven la vida, sinó que la dóna voluntàriament per tots nosaltres. No sols pels justos, fins i tot pels pecadors. Això s’acompleix plenament en Jesús, que ha transformat una mort violenta en un sacrifici voluntari.

2.   La transformació del mal en benedicció

En la Creu hi ha una segona transformació: estem davant d’un moment ple d’odi, de mentida i d’injustícia. Jesús és portat a la mort perquè el seu poble l’ha abandonat; perquè els caps i les autoritats jueves l’han condemnat per enveja; perquè el procurador romà, malgrat estar convençut de la seua innocència, no ha volgut complicar-se la vida; fins i tot perquè un dels seus deixebles l’ha traït, altre l’ha negat i tots l’han abandonat. En el fons, allò que porta a Jesús a la mort és el pecat i l’odi del món. Quan contemplem a Jesús en el camí de la Creu i en la seua mort hem de pensar què som capaços de fer els homes: arribem fins i tot a condemnar a Jesús; a odiar al qui ens ha fet bé. Però Jesús ha transformat tot eixe odi en amor. Ell -ens ha dit la primera lectura del profeta Isaïes- intercedia pels pecadors, carregava amb els nostres pecats, es feia solidari dels nostres sofriments. Ell transforma l’odi, i el transforma en amor.

Ell, que havia passat pel món fent el bé, rep del món el menyspreu. Però des de la Creu torna a vessar el seu amor i la seua benedicció sobre la humanitat. En la passió segons Sant Joan, que acabem d’escoltar, hi ha un detall sorprenent: Jesús està clavat a la Creu, ja mort, i un dels soldats fa un gest d’ensanyament: agafa la llança i en un gest d’odi li traspassa el costat. Però del costat obert del Salvador brolla una font d’aigua i de sang, una font de vida i de benedicció, de misericòrdia i de clemència. Per això tots som convidats a dirigir la nostra mirada al Crucificat, perquè en la Creu s’ha produït altra gran transformació: la transformació de l’odi del món en amor de Déu als homes, la transformació del mal en bé.

3.   L’instrument de tortura és el signe d’amor

Avui som convidats a mirar l’arbre de la Creu, perquè la Creu és el signe dels cristians. En la catequesi vam aprendre que el senyal dels cristians és la santa Creu. Als ulls del món, aquesta no és altra cosa que un instrument de tortura. Però per als cristians és el signe de l’amor més gran: de l’amor que Déu ha tingut a la humanitat a l’entregar al seu Fill i de l’amor de Crist, que ha mort vessant la seua sang per tots nosaltres. Per això els cristians no tenim altre títol d’honor i de glòria que la Creu de nostre Senyor Jesucrist. Avui tots mirem al Crucificat. Davant d’Ell no podem fer altra cosa que admirar-nos d’un amor humanament incomprensible, però que és l’esperança de la humanitat.

Al peu de la Creu de Jesús està la seua mare. Maria està sofrint. Ningú sofreix tant com una mare quan veu patir al seu fill. Però Ella no sols viu el sofriment, viu la fe, perquè és una creient autèntica. Enmig del dolor més gran és l’única llum de fe que li queda encesa a l’Església en l’esperança de la Pasqua. Us convido a esperar la celebració de la Resurrecció del Senyor confortats per la fe de Maria. El seu testimoni de fe ens pot ajudar a mantindre l’esperança en el moment de la prova i del dolor.

Que així sigui.

 

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Àlbum fotogràfic