Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la solemnitat del Dijous Sant

Santa Església Catedral de Tortosa, dijous 29 de març de 2018

 

 

– Lectures:
1a: Ex 12, 1-8 . 11-14
Salm: 115, 12-18
2a: 1Co 11, 23-26
Ev: Jo 13, 1-15

 

Germans en el sacerdoci
Germanes i germans en el Senyor

 

1.   L’hora en la que es revela la dignitat de Crist

L’Evangeli d’aquesta Missa vespertina de la Cena del Senyor comença dient que Jesús “sabia que havia arribat la seua hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare” (Jn 13,1).

Als ulls del món és l’hora en la que Jesús es va rebaixar i va perdre la seua dignitat, l’hora en la que serà tractat com una persona la dignitat de la qual no és respectada. És el moment en què el Senyor es despulla totalment de la seua glòria: anava a ser condemnat com un malefactor; torturat sense cap tipus de respecte; escarnit; víctima d’una condemna injusta i d’un procés que, tot ell, va ser una mentida. En canvi, encara que aparentment Jesús es despulla totalment de la seua glòria, en realitat és l’hora en què es manifesta més clarament la seua grandesa: Ell va renunciar voluntàriament a la glòria que li corresponia com a Fill de Déu i no es va conformar en fer-se el nostre germà, sinó que va voler ser el nostre servidor.

En l’Evangeli que hem escoltat Jesús ens ensenya, amb el gest de rentar els peus als deixebles, tot el que ha estat la seua vida i el que serà la seua mort: un acte de servei i de donació a tota la humanitat. Allò que és més gran de Jesús és precisament que s’ha volgut col·locar en el darrer lloc. En un món com el nostre, en el que sembla que les persones són considerades més dignes quan més altes estan i quan més dominen sobre els demés, Jesús ens demostra que l’autèntica grandesa d’una persona no està en allò que el món admira o enveja. El que fa gran a algú és la generositat de posar-se al servei dels altres: “vosaltres em dieu «mestre» i «Senyor», i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc” (Jn 13, 13). El Mestre, el Senyor, que té la dignitat divina, ens ensenya què és allò que dignifica a les persones: “si doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jn 13 14 – 15).

L’hora de Jesús no és l’hora en la que Ell perd la dignitat, sinó en la que la seua dignitat divina es manifestarà plenament en la mort servicial; l’hora en la que aprenem què és el que dignifica de veres la vida de les persones: no desitjar ser més que els demés, sinó voler ser els seus servidors.

2.  L’hora de la llibertat

Aquest moment és també per a Jesús l’hora en la que es manifesta plenament com un home lliure. En el moment de la passió el Senyor va ser empresonat, entregat en mans dels grans sacerdots, de les autoritats del seu poble, dels homes i dels pecadors. És, per tant, l’hora en la que Jesús, com qualsevol empresonat, perd la llibertat. Però en aquest moment es manifesta com Aquell que ens ensenya el camí de la vertadera llibertat. A Crist no li lleven la vida, sinó que és Ell qui la dóna.

En la segona lectura hem escoltat la narració de la institució de l’Eucaristia que ens transmet Sant Pau en la primera carta als Corintis. En aquest relat trobem un contrast: Jesús, “la nit en la que va ser entregat” (1Co 11,23), mentre sopava va agafar el pa i va dir als deixebles: “això és el meu cos, ofert per vosaltres” (1 Co 11,24). El qui anava a ser entregat va oferir el seu cos, és a dir, la seua persona, la seua vida, i ho va fer per tots nosaltres. I és que a Jesús no li prenen la vida, és Ell qui la dóna perquè volia demostrar-nos fins a quin punt ens estimava. Quan Jesús, als ulls del món, sembla que ha perdut totalment la llibertat, es manifesta com l’home més lliure.

¿Es pot pensar un acte de llibertat més gran que renunciar a la pròpia vida pels altres? Jesús no té por i ens ensenya quin és el camí de l’autèntica llibertat: és la llibertat del Fill de Déu, que posa la seua vida en mans del Pare, i això li dóna una confiança plena i una força immensa per estimar i donar-se totalment als altres. El dijous Sant veiem a Jesús en l’acte més gran de la seua llibertat: entregar la pròpia vida.

3.   No és el final, sinó la plenitud

L’Hora de Jesús és també el moment decisiu, el moment en què la seua vida arriba, no al final, no a l’acabament, sinó a la plenitud. El mateix evangelista Sant Joan ens ho diu: “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava” (Jn 13, 11). L’hora de Jesús, que és l’hora de passar d’aquest món al Pare, no és el final d’una missió fracassada, sinó que és la culminació de la seua obra d’amor. Ell, que havia vingut al món, no a ser servit sinó a servir i donar la vida per nosaltres, vol portar eixe servei i eixa donació fins a la plenitud, fins a l’extrem de l’amor. Per això nosaltres no hem de gloriar-nos d’altra cosa més que de la creu de nostre Senyor Jesucrist.

4.   No oblidem el que el Senyor ha fet per nosaltres

La litúrgia del dijous Sant comença precisament amb aquestes paraules en l’antífona d’entrada: “nosaltres hem de gloriar-nos en la creu de nostre Senyor Jesucrist, pel qual tenim la salvació” (Ga 6, 14). La creu del Senyor, que és el signe del seu amor, és la glòria del cristià, quelcom que els cristians no haurem d’oblidar. La glòria del poble d’Israel -hem escoltat en la primera lectura- és que va ser alliberament d’Egipte. I per això Israel ha de fer memòria d’aquell esdeveniment celebrant la pasqua. Els cristians també fem memòria de la creu de nostre Senyor Jesucrist, i ho fem tal com Jesús ens ha manat: ens ha deixat el sagrament de l’Eucaristia per a què fem memòria de la seua entrega amorosa per nosaltres. Tres vegades apareix en la segona lectura l’exhortació a fer memòria de la mort del Senyor celebrant l’Eucaristia.

El gest que ens anuncia la mort del Senyor i fa que no l’oblidem és l’Eucaristia. Eixe és el gran regal que el Senyor ens va deixar el dijous Sant per a què no oblidem el que ha fet per nosaltres; per a què recordem que si estem salvats és perquè Ell ens ha salvat; per a què no oblidem mai de gloriar-nos en la creu de nostre Senyor Jesucrist. Menystindre l’Eucaristia és menystindre la creu de Crist. Estimar l’Eucaristia és estimar la creu de Crist. Que mai deixem d’estimar a Aquell que ens va estimar fins a lliurar la seua vida per tota la humanitat.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa