Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en la solemne Eucaristia del Corpus Christi

Santa Església Catedral de Tortosa, diumenge 3 de juny de 2018

– Lectures:
1a: Ex 24, 3-8
Salm: 115, 12-18
2a: He 9, 11-15
Ev: Mc 14, 12-16,22-26

 

Il.lm. Sr. Vicari General,
M.I. Srs. membres del Capítol catedralici,
Srs. Rectors de les parròquies de la ciutat i germans en el sacerdoci,
Sra. Alcaldessa i autoritats de la ciutat,
Arxiconfraria i Cort d’Honor de la Mare de Déu de la Cinta,
Representants d’altres associacions religioses i eucarístiques de la ciutat,
Xiquets i xiquetes que aquest any us heu acostat per primera vegada a la taula de l’Eucaristia en la vostra Primera Comunió. És per a tots nosaltres un motiu d’alegria que avui us uniu a aquesta celebració de la solemnitat del cos i de la sang del Senyor, a qui vosaltres haveu rebut per primer cop fa unes setmanes en el sagrament de l’Eucaristia.
Germanes i germans tots en el Senyor,

 

1.  El Senyor ens convida a la seua taula

En aquesta solemnitat del Corpus Christi els cristians ens reunim al voltant del Senyor, tal com ho van fer els deixebles en aquell Sant Sopar en el qual Jesucrist va instituir l’Eucaristia, com hem escoltat en l’evangeli que s’acaba de proclamar. La nostra participació en aquesta celebració, com la dels apòstols en aquella primera Eucaristia, respon a una invitació de Jesús. Els deixebles van prendre la iniciativa d’anar a preparar el sopar pasqual amb l’anyell, però el Senyor els va convidar a menjar el seu cos i a beure la seua sang. També nosaltres, avui i cada vegada que participem en l’Eucaristia, estem dient-li al Senyor, que ens crida a reunir-nos amb Ell i compartir la seua taula. Per això penso que, en el fons, l’allunyament de l’Eucaristia que avui tants cristians viuen no és únicament menyspreu a un ritu, sinó que expressa indiferència respecte de Crist, de la seua Paraula, de la seua amistat. És com quan un amic ens convida a la seua taula i ens mostrem indiferents, amb lo qual manifestem que no ens interessa la seua persona ni la seua paraula, ni la seua amistat.

La solemnitat del Santíssim cos i sang de Crist que avui celebrem ens recorda a tots que no podem considerar-nos bons amics de Jesús si no ens alegrem de la invitació que Ell ens fa a participar en el banquet del seu cos i de la seua sang, i si no responem positivament a la seua crida. Qui s’allunya de l’Eucaristia, a poc a poc, en el seu cor va allunyant-se del Senyor, i la seua amistat amb Ell, també quasi sense adonar-se’n va morint. Jesús acaba convertint-se en un personatge llunyà i estrany per al cristià. Participar en l’Eucaristia dominical considerant-la un deure fonamental del cristià, no és únicament complir una llei o una norma imposada, és signe de què per damunt d’altres coses valorem l’amistat amb Jesús i volem configurar la nostra vida des d’eixa amistat.

2.  En eixe pa descobrim com devem estimar la unitat

Si tornem a l’escena de l’Evangeli en la que hem escoltat el relat de l’última Cena, ens podríem preguntar per què els deixebles van respondre a la invitació de Jesús. Segurament sols hi ha una resposta: perquè era el Senyor qui els havia convidat a menjar el seu cos i a beure la seua sang. I és que qui unia a aquell grup de deixebles era Ell. Estaven units perquè seguien Jesucrist. Quan llegim l’Evangeli descobrim que entre ells no hi havia una unitat forta. Hi havia diferències per les expectatives que cadascú tenia, de vegades discutien quin d’ells seria el més important en el regne del cel, no pensaven tots de la mateixa manera ni tenien la mateixa forma de ser… ¿Què és el que els mantenia units? Sens lloc a dubte hem de pensar que el qui els unia era Jesús, sense qui no tenia cap sentit romandre units. De fet, sabem que després de la seua mort i abans de la Pasqua alguns d’ells van tornar a la vida d’abans. Sense Jesús la comunitat es dispersa.

Aquesta serà també la situació de l’Església en tots els moments de la seua història. Som una comunitat de persones amb diferències entre nosaltres, amb maneres de pensar i sensibilitats diverses, que fins i tot podem arribar a tindre interessos divergents. Però tots sentim que Jesús és quelcom nostre, i tots sabem que no ens podem apropiar d’Ell com si fos únicament meu. Sabem que Jesús és tan meu com d’aquell que pensa diferent a mi. l’Eucaristia és el sagrament del que Jesús se serveix per unir-nos a Ell i, per tant, és el sagrament que manté la unió entre els cristians. Participar en l’Eucaristia és el que fa possible que les diferències entre nosaltres no arriben a convertir-se en divisions; és el que ens manté units malgrat les dificultats; és el que fa que tots ens sentim membres de l’Església.

Sense Jesús la comunitat es dispersa. Sense l’Eucaristia l’Església es desfà. Per això quan un cristià abandona l’Eucaristia no sols s’allunya del Senyor sinó que acaba sentint-se estrany en la comunitat cristiana i se separa d’ella. Amés, sense l’Eucaristia l’Església es divideix. Sant Agustí, en un dels seus sermons, parlant d’aquest sagrament diu: “en aquest pa se us indica com deveu estimar la unitat”. La nostra comunió amb l’Església no depèn de les simpaties amb aquells que formen part d’ella. Depèn de la nostra comunió amb el Senyor. Si la fe és autèntica i té força per configurar la nostra vida, les diferències entre els cristians mai acaben provocant divisions.

3.  Un regal que hem de rebre amb agraïment

Com hem escoltat en l’evangeli, els deixebles van preparar el sopar amb l’anyell pasqual, però el Senyor els alimentà amb quelcom més gran que eixe anyell: amb el seu cos i la seua sang. ¿Com reaccionarien els deixebles davant d’aquest gest inesperat? ¿Se sentirien dignes d’allò que els donava? Segurament no. El do de l’Eucaristia és molt més gran que allò que nosaltres podem imaginar. Per això la seua gratitud al Senyor seria gran. I això ens fa pensar com ens hem d’acostar a l’Eucaristia, amb quins sentiments ens hem d’apropar a la taula del Senyor. Sabem que hem d’anar amb la consciència de viure amb amistat amb Ell, però també que no som cristians perfectes. Ningú dels qui estem aquí som cristians perfetes. Tots tenim la consciència de què, volent ser bons cristians, podem ser millors del que ho som.

Rebre el cos de Crist i preparar-nos per fer-ho dignament és, diria jo, un acte d’humilitat. No ens acostem a rebre aquest sagrament perquè pensem que som cristians perfectes, sinó pel contrari: perquè som conscients de lo molt que ens falta en el camí de la fe i sabem que sols units a Crist, i amb la força d’aquest aliment, podem seguir endavant en la vida cristiana. Rebre l’Eucaristia no és un acte dels bons, dels qui se senten millor que els demés; és un acte d’humilitat del qui sap que pot ser millor cristià, i que no ho pot ser més que amb l’ajuda i la força d’aquest aliment. En canvi, menysprear l’Eucaristia és un gest d’orgull, d’autosuficiència, d’aquell que pensa que no necessita del Senyor. Acostar-se a l’Eucaristia naix de la humilitat de saber que sense el Senyor no podem fer res.

4.  Jesús vol salvar a tots

Avui, en la solemnitat del Corpus Christi, el Senyor surt als carrers dels nostres pobles i ciutats, traspassa els murs de les esglésies. ¿Què vol dir això? Expressa que Crist no ha vingut únicament per salvar als cristians, sinó a tot el món; no ha donat el seu cos ni ha vessat la seua sang únicament pels creients, no sols pels qui formem part de l’Església, sinó per tota la humanitat, a la qual Ell vol salvar per mitjà de l’Església. Crist no és únicament propietat nostra; Ell ha vingut per tots i és per a tots. El nostre món necessita d’Ell i, per això, avui vol arribar a totes les cases, a totes les famílies, i vol santificar totes les realitats del nostre món. La celebració de la processó és manifestació d’un Crist que vol salvar a tots, que ha vessat la seua sang per tots i que vol arribar fis i tot als qui se senten més allunyats d’Ell.

Demanem avui que en aquesta festa arribi a tots la benedicció que el Senyor vol vessar sobre tota la humanitat. Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Àlbum fotogràfic
Crònica