Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa
en l’Eucaristia de la Mare de Déu de la Cinta

Santa Església Catedral de Tortosa, 1 de setembre de 2019

– Lectures:
1ª: Is 7,10-14;8,10
2ª: Ap 12,1-10
Ev: Lc 1,39-47

Il·lms. Sr. Vicaris Generals, de la nostra diòcesi i de l’arquebisbat d’Estrasburg
MM.II Sr. Canonges del Capítol catedralici
Estimats germans en el sacerdoci i diaca
Sra. Alcaldessa de la ciutat, regidors i autoritats
Primer Majordom i Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta i Cort d’Honor de la Mare de Déu
Reina i reina infantil, pubilles i pubilletes
Vull saludar especialment a Mons. Jordi Bertomeu, que aquest any té el gran honor, sobre tot per a un tortosí, de ser el portador de l’estendard de la Mare de Déu de la Cinta, així com als borlistes que l’acompanyen
Vull també saludar als pares i les mares de tants xiquets i xiquetes que avui venen a la nostra catedral a agrair a la Mare de Déu de la Cinta el regal del do de la vida dels seus fills
Germanes i germans tots en el Senyor

1. Introducció

 Segons una antiga narració de la baixada de la Mare de Déu a la Ciutat, conservada en els llibres litúrgics antics de l’església tortosina, la Mare de Déu, en el moment de lliurar el tresor de la Santa Cinta, va explicar el motiu que la portava a fer aquest gest: “perquè us estimo, us dono aquest Cíngol i el poso sobre l’altar per a què el tingueu com a penyora del meu amor”.

Perquè us estimo”. Quan una persona se sent estimada per altra es desperta en el seu cor una capacitat d’estimar, un desig de correspondre a l’amor, i entre eixes persones es crea un vincle d’unió. Això és el que ha passat entre la Mare de Déu i la ciutat de Tortosa. Aquesta cinta ha creat un lligam d’amor entre la Mare del Senyor i els tortosins al llarg dels segles, un lligam que, any rere any, especialment aquest dia de la festa major, es visibilitza, es renova i es fa més fort. La celebració, cada primer diumenge de setembre d’aquesta solemnitat, és com una renovació d’eixe vincle. Gràcies a la Santa Cinta el cor de Maria i els nostres estan units en la vida i en la mort, al cel i a la terra, fins al punt de ser un sol cor.

Que la celebració d’aquesta Eucaristia sigui una manifestació del nostre amor evers la Mare del Senyor. Cada vegada que cantem l’himne de Joan Moreira i del beat Josep Maria Peris diem que li donem el cor. Això és el que avui fem en tots els actes d’aquesta festa.

2. Alegrar-se del bé dels altres

L‘amor vertader entre les persones està més en les obres que en les paraules. La comunió d’amor entre nosaltres i la Mare del Senyor ens ha de portar a una comunió de sentiments i de vida. Després d’haver escoltat l’Evangeli en el qual es narra la visitació de Maria a la seua cosina Elisabet, penso que la Mare de Déu vol compartir amb nosaltres els sentiments del seu cor. Estem davant una escena entranyable tota ella plena d’una alegria santa.

Maria, que en el moment en què ha escoltat l’anunci de què serà la Mare del Messies, ha rebut també la notícia de què la seua cosina espera un fill, va “decididament” a la muntanya de Judà; es posa en camí sense pensar-s’ho perquè necessita compartir amb Elisabet el goig que les dos estan vivint. L’alegria de Maria és una alegria santa perquè naix de saber que Elisabet ha estat agraciada per Déu. També Elisabet experimenta els mateixos sentiments, a l’igual que el fill que porta en el seu si: “el nen ha salta d’entusiasme dins les meves entranyes”. És una alegria en la que no hi ha res d’egoisme perquè naix d’un afecte i d’un amor sincer entre elles.

Quantes vegades les persones en aquest món competitiu únicament ens alegrem quan les coses ens van bé a nosaltres o, fins i tot, quan van malament als altres. Eixa no és l’alegria a la què Maria ens convida, no és l’autèntica alegria cristiana. Aquestes dues dones tampoc s’alegren únicament pel què el Senyor els ha regalat. Hi ha un motiu més profund: saben que per la missió que tindran els seus fills (el Precursor i el Messies) Déu vol donar la salvació a tota la humanitat.

3. L’alegria dels humils

L’alegria de Maria i d’Elisabet és també la de dos persones que viuen en humilitat. Ninguna d’elles es considera més gran o més important que l’altra: quan Elisabet veu a Maria diu: qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Considera la seua presència un regal, una gràcia. Maria tampoc canta les seues grandeses: El meu esperit –diu- celebra el Déu que em salva perquè ha mirat la petitesa de la seua serventa. En la humilitat d’aquestes dues dones està el secret de la seua alegria.

Vivim en un món caracteritzat per l’abundància: tenim més que mai, aconseguim coses que mai s’havien aconseguit, arribem als objectius que ens proposem i, sovint, caiem en la temptació de pensar que per allò que tenim, pel que som, pel que aconseguim o pel que podem fer, no necessitem Déu. Però ens hem de preguntar si aquest orgull i aquesta autosuficiència de la nostra civilització i de la nostra cultura ens porta a l’autèntica alegria. El món actual es caracteritza perquè tenim moltes coses, moltes més que en altres èpoques, però sovint tenim la sensació de què hi ha més tristesa, perquè hem perdut eixa humilitat i eixa senzillesa que Maria i Elisabet expressen avui en l’Evangeli. Aquestes dues dones ens ensenyen que la humilitat és la font de l’autèntica alegria.

Per eixa humilitat la seua és una alegria en el Senyor: a la lloança d’Elisabet (Feliç tu que has cregut) Maria respon: El meu esperit celebra Déu que em salva. Les dos dones reconeixen que els dons de la salvació venen de Déu i expressen el seu agraïment. L’alegria cristiana, si és autèntica, porta a la gratitud. Maria ens ensenya avui en l’Evangeli que a la gràcia de Déu hem de respondre amb l’agraïment. Quan algú en les relacions interpersonals és incapaç de dir gràcies als altres i d’agrair el bé que rep d’ells diem que és una persona desagraïda, i una persona desagraïda no s’alegra de res. Quan no reconeixem els dons que rebem del Senyor som desagraïts amb Ell i no podem viure l’alegria de la fe.

4. L’alegria que és font de comunió

L’alegria en el Senyor que aquestes dues dones comparteixen les porta a una comunió entre elles molt més intensa que la dels vincles purament humans o familiars. La fe autènticament viscuda no ens divideix sinó que ens uneix i ens fa germans de veritat, crea entre nosaltres lligams molt més forts que els de la carn i la sang. Maria i Elisabet, que són parentes pels seus vincles familiars, són quelcom més: són germanes en la fe.

I això és el que també aquesta celebració d’avui aconsegueix crear entre nosaltres: tots sentim que la Cinta és quelcom nostre, que la Mare de Déu ens agermana perquè ens podem dirigir a Ella dient-li Mare. Quan els membres d’una família li diuen mare a la mateixa persona, és perquè són germans. Que el sagrat Cíngol, que uneix el cor de Maria i els cors dels tortosins i les tortosines, sigui també per a tots nosaltres vincle d’unió i de comunió. Que les nostres diferències legítimes no ens porten a la divisió.

Estimades pubilles i pubilletes: vosaltres representeu aquests dies a la joventut de la ciutat. La festa i la joventut són temps d’alegria. Mirant a la Mare del Senyor descobrim on es troba i com viure l’autèntica joia. Que Ella us acompanyi a vosaltres i a tots els joves de la ciutat en aquests dies i al llarg de la vostra vida.

5. Maria intercedeix per nosaltres

En el relat del lliurament de la Cinta, la Mare de Déu diu: “perquè us estimo, i per això intercedeixo per vosaltres davant el meu Fill, us dono aquest Cíngol” Ens dona el seu Cíngol com a signe d’una estima més profunda i més important per a nosaltres: de l’amor que la porta a intercedir cada dia davant el seu Fill pels tortosins i les tortosines, especialment pels més necessitats: els pobres, els malalts, els qui estan sols, les famílies que passen per moments difícils, els emigrants, els qui busquen treball i no el troben, els qui viuen qualsevol tipus de pobresa material, espiritual o humana… Eixes persones, que sovint són les més oblidades per nosaltres, que tenim la temptació d’apartar la mirada de qualsevol pobresa humana perquè ens incomoda, són els qui ocupen el primer lloc en el cor de Maria. Que, com diem en l’himne de Francesc Moreira i el beat Josep Mª Peris, Ella sigui per a ells i per tots nosaltres, que també tenim les nostres pobreses, “el nostre consol”.

Que així digui

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Àlbum fotogràfic
Crònica