En la vida de l’Església, els cristians sempre ens hem de plantejar dues preguntes. La primera afecta al contingut de la missió: Què és el que hem d’anunciar i aportar al nostre món? La segona ha de veure amb la manera d’anunciar l’Evangeli i d’estar presents en la societat: Com ho hem de fer? Normalment tendim a pensar que el contingut és més important que la forma. No obstant això, no podem oblidar que l’Evangeli únicament és creïble quan és anunciat evangèlicament. Si oblidem això confonem l’evangelització amb la imposició d’una determinada ideologia.

Aquesta intuïció està present en tota l’encíclica del Papa sobre la fraternitat humana. En ella, a més de recordar el projecte de Déu sobre la humanitat i que la vida social i política ha d’estar al servei d’aquest projecte, el Papa ens diu que únicament podrem trobar camins per dur-ho a terme si mirem a tots els éssers humans amb ulls de germans. Per això, el compromís per la fraternitat passa pel diàleg i l’amistat social. I això ha de ser viscut en tots els àmbits: en les disciplines científiques, els mitjans de comunicació social, la relació entre les diferents religions, la cultura i la política.

Aquest camí no és fàcil, perquè pot semblar en moltes ocasions lent i poc eficaç. En el nostre món preval el monòleg. Més que trobar-se amb l’altre confrontant les pròpies idees des d’una disposició a acollir allò que ens puga enriquir i fins i tot a modificar els propis punts de vista, es tendeix a imposar les pròpies idees. En canvi, l’autèntic diàleg “suposa la capacitat de respectar el punt de vista de l’altre acceptant la possibilitat que inclogui algunes conviccions o interessos legítims” (núm. 203).

La capacitat de dialogar pressuposa una cultura de la trobada. El monòleg impedeix una trobada amb l’altre. Perquè aquesta es doni és necessari recuperar l’amabilitat en una societat que molt sovint viu en un clima de crispació. L’amabilitat en el tracte, que es manifesta en la cura per no ferir amb les paraules o amb els gestos, ens allibera de la crueltat i crea les condicions per créixer en la capacitat del perdó, que no implica l’oblit de les injustícies, però sí la renúncia “a ser posseïts per aquesta mateixa força destructiva” (núm. 251) que les ha causades. Des d’aquesta convicció hem d’entendre la condemna a la pena de mort i a les guerres, que trobem en l’encíclica.

El diàleg no és un instrument per instal·lar-nos en un relativisme que facilita “que els valors morals siguen interpretats pels poderosos segons les conveniències del moment” (núm. 206), sinó un camí per buscar junts els “fonaments més sòlids que hi han rere de les nostres opcions i les nostres lleis” (núm. 208), per desemmascarar les diverses maneres de “desfiguració de la veritat en els àmbits públics i privats” i per buscar-la “més enllà de les conveniències del moment” (núm. 208).

El primer àmbit on tot això s’hauria de viure és en el diàleg interreligiós. Les religions han de posar-se al servei de la fraternitat rebutjant tota violència que pretenga usar el nom de Déu, i convertir-se, d’aquesta manera, en un instrument per a la pau en el món.

+ Enrique Benavent Vidal
   Bisbe de Tortosa

escoltar