Els primers dies del mes de novembre tenen lloc dues celebracions importants en el calendari litúrgic: la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts. No són dies per a revifar el nostre dolor, sinó per a créixer en la virtut de l’esperança. Les persones no podem viure sense esperances. Qui passa per un moment difícil naturalment té l’esperança de superar la situació que li preocupa, i qui cerca un objectiu viu amb l’esperança de poder aconseguir-lo i lluita per això. Una persona sense esperança és una persona sense il·lusió. L’esperança més fonamental de tot ésser humà és viure. Per això és en la malaltia quan aquesta virtut es posa a prova d’una manera més radical.

          La mort, que és l’horitzó de la nostra vida terrestre, és la dificultat més gran per a mantenir l’esperança: “L’últim enemic a ser destruït serà la mort” (1Cor 15, 26). Davant d’ella, per a qui no té fe, el desig de vida que hi ha en el cor de tot ésser humà sembla una il·lusió per poder afrontar les dificultats, però en el fons quelcom irreal. En canvi la fe en Crist, que va morir i va ressuscitar per nosaltres, ens descobreix que la meta de la nostra esperança traspassa els límits d’aquesta vida: “Si hem posat la nostra esperança en Crist només en aquesta vida, som els més desgraciats de tota la humanitat” (1Cor 15, 19). Per al cristià la vertadera esperança no consisteix únicament a desitjar que se superen les dificultats o es realitzen els seus petits desitjos o objectius, sinó aspirar a la vida eterna.

          L’esperança és una virtut. Això significa que és quelcom positiu. No consisteix a esperar amb resignació una vida possible més enllà d’una mort que un dia o un altre arribarà, sinó a desitjar que, quan vinga eixe moment, les promeses de vida i de salvació que Déu ens ha revelat en Crist s’acompleixin en nosaltres i en els nostres essers estimats. Una esperança viscuda com a mera resignació davant quelcom inevitable no naix de la fe i lleva l’alegria de viure. L’autèntica esperança cristiana es viu com a desig del cel i és la força que ens ajuda a créixer en la santedat.

          L’esperança fa brollar en el nostre cor un sentiment d’alegria, perquè tenim la seguretat que les promeses de Déu s’han realitzat en molts germans nostres que han viscut d’una manera senzilla i humil en amistat amb Déu. Precisament fa unes setmanes hem viscut a Assis la beatificació de Carlo Acutis, un jove italià del nostre temps, de cor net, enamorat de l’Eucaristia, per a qui el tresor més gran era l’amistat amb Crist. Va afrontar la seua dolorosa malaltia amb un desig gran d’anar al cel, donant-nos així un testimoniatge lluminós d’autèntica esperança cristiana.

          De l’esperança brolla també l’oració pels nostres germans difunts. Aquests dies els recordem amb la serena confiança que ens dona la fe, que ens diu que la misericòrdia del Senyor és eterna, que Déu vol que tots els homes se salven i arriben al coneixement de la veritat, i que si ha entregat al seu Fill a la mort per nosaltres, res ens podrà separar del seu amor.

          + Enrique Benavent Vidal,
              Bisbe de Tortosa.

escoltar