Amb l’Advent hem començat un nou any litúrgic. Açò, que es repeteix tots els anys, amaga un ensenyament important per a la nostra vida cristiana. La celebració del Nadal és una oportunitat per a un nou començament en el seguiment del Senyor. És bo que la litúrgia de l’Església ens recorde que, amb el pas del temps, poden aparèixer certes actituds espirituals que ralentitzen el seguiment del Senyor: rutina, falta d’il·lusió, sensació que no avancem en el camí de la fe i que com a cristians que som de tota la vida, ja no cal esperar res de nou, pensar que ja ho sabem tot… El temps pot apagar la nostra esperança. El creient ha de viure amb el desig de conèixer i estimar cada dia més al Senyor; amb la consciència que no és mai un cristià perfecte a la mesura de Crist i que sempre és possible avançar en el coneixement del Senyor. Quantes vegades en la vida necessitem començar novament! La vivència d’aquest temps serà autèntica si es converteix per a cadascú de nosaltres en un moment de creixement en la il·lusió per la nostra vida cristiana.

Durant el temps d’Advent vivim en l’espera d’un Déu que no es conforma amb acostar-se als homes d’una manera superficial, sinó que vol arribar a allò més profund de l’esser humà i per això es fa el nostre germà. Ve per compartir amb nosaltres les nostres alegries i dolors, les decepcions i les esperances. No hi ha cap experiència autènticament humana que Ell no haja viscut en pròpia carn. La celebració de la vinguda del Fill de Déu al nostre món ens invita a entrar al fons d’allò que és autènticament humà. Tal vegada ens haurem de preguntar si no hem convertit el Nadal en una festa caracteritzada per la superficialitat. Que aquest temps sigui un moment perquè cadascú de nosaltres acollim en el nostre cor la profunda humanitat que caracteritza un Déu que s’ha volgut fer el nostre germà.

El Fill de Déu va vindre al nostre món en el silenci de la nit i en un lloc desconegut per als poderosos de la terra. En els naixements que col·loquem en les nostres llars el contemplem xicotet, pobre i humil. Però en la senzillesa del pessebre s’amaga el més gran que ha tingut el nostre món. Aquesta és la llei de l’actuar de Déu en la història: allò que és més gran està ocult en el més petit. I aquesta és la raó per la qual són els pobres d’esperit i els nets de cor els qui poden veure Déu. El desig de grandesa; l’afany de superioritat; l’orgull de qui se sent més que els altres pel que és, pel que té, pel que fa o per haver aconseguit tot el que s’ha proposat en la vida, són actituds que impedeixen veure el que s’oculta en eixe xiquet que va nàixer a Betlem: la bondat immensa d’un Déu que estima entranyablement la humanitat. L’Advent serà un temps de gràcia si recuperem la senzillesa i la netedat del cor per poder arribar a veure la grandesa de Déu en el pessebre de Betlem.

Amb la meua benedicció i afecte,

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

escoltar