L’any litúrgic conclou amb la solemnitat de Jesucrist Rei de l’univers. Després d’haver recorregut el camí de Jesús seguint els temps que ens marca l’Església, la litúrgia ens recorda que el que hem celebrat es complirà plenament al final de la història i que, encara que moltes vegades ens resulte difícil veure’l, el Regne de Déu que va començar en la persona, les paraules i les accions del Senyor, està present en el nostre món i és també la meta cap a la qual es dirigeix la història de la humanitat.

El text que es proclama enguany, pres de l’evangeli de Lluc, és una invitació a creure i a posar la nostra esperança en Crist, fins i tot en aquells moments en què sembla que la seua causa no té futur. Estem davant un rei crucificat enmig de dos malfactors. L’amic de publicans i pecadors ha sigut considerat i ajusticiat com un d’ells. En aquest moment es repeteix una situació que per a Jesús no és nova. La seua persona suscita actituds oposades. Fins i tot en la creu continua sent un signe de contradicció. Les autoritats i els soldats se’n riuen d’Ell: “Si eres el rei dels jueus, salva’t tu mateix” (23, 37). El rètol amb la causa de la condemna (“el rei dels jueus” [23, 39]) l’han col·locat com una burla. Als ulls del món estem davant algú que ha fracassat en les seues pretensions i ha sigut abandonat per Déu.

Els dos lladres reaccionen de manera diferent: mentre que un insulta a Jesús, sumant-se a les burles de les autoritats i els soldats, l’altre és atansat en el cor per la gràcia de Déu, descobreix la veritat de Crist i “veu” que el Senyor ha sigut condemnat injustament (“aquest no ha fet res de mal” [23, 41]). Això el porta a veure la veritat de la pròpia vida (“nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet” [23, 41]) i, guiat per la llum de la seua consciència, es torna al Senyor amb una confiança absoluta que el porta a suplicar-li: “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne” (23, 42). La resposta és immediata: “avui seràs amb mi al paradís” (23, 43). Sant Ambrós comenta aquest fet dient: “La gràcia atorgada per Jesucrist és molt major que la sol·licitada pel malfactor”. El lladre ha intuït que Crist és Rei fins i tot en la creu i que el seu regne va més enllà de les fronteres del món. Jesús li revela que aquest regne és el paradís que Ell vol obrir a tots els pecadors, ja que “havia vingut a cercar i salvar el que estava perdut” (19, 10).

Aquest malfactor ha percebut quelcom que els qui consideraven a Crist un fracassat eren incapaços de veure: fins i tot en el moment en què el Senyor és sotmès a la màxima humiliació es mostra com el vertader Rei de la història, perquè de l’actitud que s’adopti davant d’Ell depèn la salvació de cada ésser humà. També en aquest moment descobrim que és un Rei de misericòrdia: podem suposar que en l’oració que dirigeix al Pare demanant el perdó per als seus perseguidors (23, 34) està inclòs el malfactor que s’ha unit als qui l’injuriaven.

El Regne de Déu no és de domini, de poder o de venjança, sinó de misericòrdia. Tampoc té a veure amb l’èxit humà. A ell s’arriba per la fe i la confiança en Crist, fins i tot en les situacions més difícils de la vida.

+ Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa.

escoltar