La celebració de la solemnitat de Pentecosta, culminació del temps de Pasqua, és una bona ocasió perquè reflexionem sobre la importància de l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres. Ell ha estat enviat als nostres cors i ve en ajuda de la nostra feblesa, no solament perquè visquem més fàcilment la vida cristiana, sinó perquè la puguem viure. Sense la seua presència en nosaltres no podríem dir-nos i ser en veritat deixebles de Crist i fills de Déu.

Malgrat la importància que l’Esperit té per a tot cristià, per a molts passa desapercebut. A diferència de l’obra de Crist, qui es va fer home i va entrar en la història, l’acció de l’Esperit Sant és més difícil d’identificar. Això porta a què molts l’obliden. Per a superar aquest oblit, certs moviments i grups volen experimentar la seua presència d’una manera sensible per alguns dons i carismes especials que pot concedir als qui s’obrin a Ell. Certament l’Esperit Sant pot donar gràcies extraordinàries a alguns cristians, però aquesta no és la seua acció fonamental. Aquells que les reben han d’acollir-les amb humilitat, sense creure’s superiors als altres; han de viure-les en comunió amb l’Església i per a la seua edificació; i han de sotmetre’s al discerniment dels pastors del Poble de Déu.

Però si l’acció de l’Esperit es limités a aquest tipus de dons, ens trobaríem davant una Església amb cristians de diferents categories, perquè qui els tingués podria arribar a creure’s per això millor cristià que els altres, i qui no els tingués pensaria que no ha rebut el do de l’Esperit. Ell és enviat a tots els creients en Crist, per la qual cosa ningú pot reclamar una exclusivitat. A més, la seua acció principal té un caràcter invisible, ja que l’efecte fonamental que produeix en el cor dels creients i en l’Església és la vida de la gràcia i la santedat.

El criteri fonamental per discernir si vivim segons l’Esperit no són els dons visibles, sinó el seu fruit en nosaltres. En la carta als Gàlates (5, 22-23), sant Pau ens ensenya que el “fruit” de l’Esperit és l’amor, i en la carta als Romans (5, 5) especifica que és l’amor de Déu que el mateix Esperit ha vessat en els nostres cors. Encara que a continuació de l’amor sant Pau enumera una sèrie d’actituds, hem de caure en el compte que no parla dels “fruits”, sinó del fruit (en singular) de l’Esperit. Aquest detall és important per entendre la seua acció: el primer efecte és despertar en nosaltres l’amor filial a Déu el nostre Pare. Per això, qui viu segons l’Esperit pot dir-li a Déu “Pare” i abandonar-se a les seues mans, amb una confiança i un amor il·limitats.

Ara bé, l’autenticitat i la veritat d’aquest amor a Déu es manifesten en aquelles actituds que difonen el bé a tots els qui ens envolten (alegria, pau, paciència, afabilitat, bondat i lleialtat) i que preserven al creient de l’orgull i l’egoisme (modèstia i domini de si). I al contrari, si un cristià no està fonamentat en l’amor a Déu, amb molta facilitat es desanima en la seua vida cristiana; la viu com una càrrega insuportable; o acaba caient en la temptació de pensar que és millor que els altres.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

escoltar