Mirant com estem ara, qui ens ho anava a dir ara fa un any. Llavors estàvem en un moment missioner realment extraordinari. les activitats missioneres brollaven per tot arreu, podem pensar en el congrés de Madrid, en el record dels nostres missioners màrtirs, en les catequesis extraordinàries, en la trobada diocesana, en la celebració extraordinària del Domund … tot era ple d’il·lusió per renovar la vida missionera de la nostra Església, renovació que va liderar el nostre Papa Francesc.

Però no cal recordar-ho massa, al cap de pocs mesos ens va arribar el que encara ens afecta actualment, una pandèmia que ens ha tancat a casa, que ha limitat les nostres relacions socials i laborals, i que, també, ha limitat les nostres trobades com a cristians. En el nostre àmbit de la fe tot s’ha vist limitat o suspès, des de les Eucaristies dominicals a les celebracions festives i les catequesis o els mateixos sagraments d’iniciació … fins i tot el comiat als éssers estimats. Realment sembla com si una gran llosa s’hagués abatut sobre nosaltres.

No sé si és només una impressió o és una realitat que tenim, però sembla que, en el moment actual, tinguem un cert tancament en nosaltres mateixos, com si el tancament a casa pel confinament ens hagi portat a una visió més reduïda de les coses: el que és nostre, el que és la nostra família, la nostra feina, les nostres relacions, també les nostres celebracions eucarístiques o … tot el que és nostre sembla molt més nostre. A més sempre anem amb la cara tapada, mai sabem l’expressió dels nostres interlocutors ni podem intuir el seu estat d’ànim. Al mateix temps una immensa crisi econòmica, potser sense precedents, està limitant els ingressos econòmics de la gent més vulnerable i això ha fet desbordar tots els serveis socials, de manera especial els que ja oferien les nostres Càritas. No és el lloc de fer una descripció de tot el que ja sabem, amb una crida d’atenció ja en tenim prou.

Vet ací que l’Església, en arribar el mes d’octubre, ens fa una nova crida, una crida per la missió. El motiu principal és la celebració del Domund, que serà el proper dia 18 d’octubre.  Ens ha plantejat el lema: Ací estic, envia’m. Pot parèixer un contrasentit, ens podem dir, amb la quantitat de problemes que tenim nosaltres i ara hem de mirar molt més enllà? Des de la fe en Jesús no podem sinó respondre: certament sí i és més necessari que mai!

No està de més recordar el que deia un bisbe d’Àfrica Central: “com voleu que la gent pensi en el covid i en comprar mascaretes per protegir-se si el país està controlat quasi totalment pels senyors de la guerra que provoquen la mort contínuament?” La preocupació d’aquell bisbe és simplement si podran viure el dia següent o si podran menjar, realment per ells el covid és una malaltia més entre les moltes amb les que han de conviure.

Aquesta experiència i moltes altres que podríem esmentar són una crida per nosaltres a obrir les finestres dels nostres cors. Enmig dels problemes que no paren de preocupar-nos, si no ens obrim a les realitats que es viuen en altres llocs de la terra només farem que mirar “el nostre” i no seguirem tot allò que Jesús ens està demanant des de l’Evangeli: aneu a viure l’Evangeli proclamant-lo per tot arreu!

Delegació Diocesana de Missions