En setmanes anteriors hem comentat dos objectius de les orientacions pastorals diocesanes: la necessitat d’avançar en la coordinació de la vida eclesial i de reforçar les estructures que asseguren la transmissió de la fe.

Avui vull comentar un tercer objectiu d’aquestes orientacions que guiaran la vida de la nostra diòcesi en els pròxims tres anys: que tots aquells que en nom de l’Església s’han compromès en el servei als més pobres i necessitats, a més de rebre una formació “tècnica” per a realitzar millor la seua tasca, puguen créixer en una espiritualitat de la misericòrdia. Un objectiu que hauran d’intentar posar en pràctica especialment les associacions i institucions eclesials que es dediquen a les activitats socials i caritatives.

Els motius que ens han portat a incorporar aquest objectiu són diversos. El primer té a veure amb el jubileu de la misericòrdia que, convocat pel papa Francesc, vam clausurar el novembre de l’any passat. Llavors el Papa ens va recordar que, encara que acabés l’any jubilar, la porta de la misericòrdia no es tancava en l’Església; ni la misericòrdia de Déu amb els pecadors, que “és eterna”; ni el compromís de ser misericordiosos amb els pobres, que és la manifestació humana de l’amor de Déu amb els més necessitats.

En la nostra diòcesi ha quedat un signe que ens ajuda a mantindre viu el record d’aquest missatge jubilar: celebrar una trobada anual dels voluntaris en el servei social i caritatiu de l’Església. És una ocasió per conèixer-nos mútuament, reflexionar junts sobre el nostre compromís i animar-nos en la tasca comuna. La inclusió d’aquest tercer objectiu pretén que mantinguem viu l’esperit d’aquesta celebració tan volguda pel papa Francesc, i que ha de donar un estil a la nostra vida eclesial.

Un altre motiu és què en la formulació de l’objectiu parlem d’un creixement en la “espiritualitat” de la misericòrdia. L’Església no és una ONG. La seua missió consisteix a fer present l’amor i la gràcia victoriosa de Déu per al món. I açò s’ha de percebre en totes les seues activitats, incloses les de les institucions caritatives. L’eficàcia no pot ser el criteri decisiu a l’hora de revisar el nostre treball, sinó la transparència de la identitat cristiana, que s’ha de percebre tant en el que fem, com en el mode de fer-ho.

El papa Benet XVI, en l’encíclica Deus caritas est ja va insistir en la necessitat d’una formació espiritual en els voluntaris de caritas i de les institucions cristianes. El papa Francesc, en la carta misericòrdia et mísera, amb motiu de la clausura de l’any jubilar, ens ha invitat a crear una cultura de la trobada amb els més necessitats basada en les obres de misericòrdia, que són, diu el Papa, “artesanals”, perquè el decisiu no és l’ajuda material, sinó arribar al cor de les persones. Açò només ho pot fer qui entén el seu compromís com una proximitat a qui pateix, qui sap que junt amb les obres de misericòrdia corporals estan les espirituals i qui en la pregària es deixa abraçar pel cor amorós del Pare per estimar de la mateixa manera als seus germans.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.

escoltar