El dia 29 d’octubre, a les 20 h, a l’Espai Patronat de Tortosa, es va celebrar l’acte acadèmic amb motiu dels 43 anys de la mort de mossèn Joan Baptista Manyà Alcoverro, sacerdot, teòleg i pedagog. Hi eren presents el Sr. Bisbe, Mons. Enrique Benavent, mossèn Víctor Cardona, President de la “Fundació Fe i Cultura Joan B. Manyà”, mossèn José Luís Arín, mossèn Isaïes Riba,  membres de la fundació i un bon nombre d’assistents.

Mn. Víctor Cardona, després de saludar els assistents ens digué que com cada any ens havíem reunit per celebrar la commemoració acadèmica de Mn. Manyà, Recordà  mossèn Joaquim Blanc, qui durant molts anys fou President de la Fundació i els darrers anys de la seua vida President d’Honor. Tot seguit el Moment musical a càrrec del sr. Rosend Aymí i de la sra. Àngels Alonso. Van interpretar magistralment: “Ave verum” de Mozart i “Panis Angelicus” de Cèsar Franch.

A continuació mossèn Víctor presentà el conferenciant, Dr. Robert Roda Aixendri, qui ens parlà del tema: La fe en l’hora present. Mn. Víctor exposà el curriculum del sr. Robert Roda. Es formà com a filòsof en Barcelona. La seua vida ha estat dedicada ala docència com a professor de filosofia i preparant els estudiants per obtenir el màster. Primer a  la universitat de Granada, després a la de Barcelona i finalment a la universitat Rovira Virgili de Tarragona. També va ser professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Tarragona i també del monestir de Poblet, des de la filosofia a la religió.  A Tortosa ha participat en diferents activitats formatives i en el Comité Científic que va crear mossèn Blanc. També va ser catequista de confirmació de la parròquia de Sant Blai. Ara el Dr. Roda ens parlarà de “La fe en l’hora present”.

Tot seguit prengué la paraula el conferenciant, manifestant el seu goig per trobar-se  amb tots nosaltres, presidits pel pare i pastor de la diòcesi. Ens diu sant Pau en la carta als romans que tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. La nostra situació actual no és diferent i per tant l’Església no s’estalvia el sofriment. Ens proclamem creients, però de vegades la nostra manera d’actuar és la mateixa dels qui no ho són. “Si la fe no es fa cultura,  és perquè no ha estat ben acollida” (Sant Joan Pau II).  Avui voldria parlar d’un eixamplament de la raó, tant en la vida com en la fe. En l’encíclica “Fides et Ratio” de sant Joan Pau II, “la fe i la raó són com les dues ales amb les quals l’esperit humà s’eleva”. La raó estesa en tota l’amplitud del seu abast sobre el misteri, lliuraria la fe de la superstició

Els factors claus del coneixement són tres:  Admiració, seguiment i contrastació. L’admiració ens obre al coneixement. La trobada amb Jesús potencia la raó, desvetllant el contingut del misteri. Una fe viva convé a una veritable raó i genera autèntica cultura. Deia Mn. Manyà: “Feu metafísica, feu metafísica”. La metafísica dóna el sentit de transcendència.

La raó i l’experiència del Misteri la trobem en el cas exemplar de Jesús de Natzaret: En els primers deixebles (Jn 1, 35-39), en Zaqueu (Lc 19, 1-10) i en la Samaritana (Jn 4, 5-42). Els factors universals de la persona no són materialment tangibles, per això més enllà de la física hem d’entrar en l’àmbit de la metafísica.  Diu Aristòtil: “Tots els éssers humans necessiten per naturalesa, saber”. Mitjançant els sentits, especialment el de la vista, coneixem les coses tangibles. Estem inclinats al desig de descobrir les coses. Primer palpem la ignorància i passant per diferents estadis del  coneixement arribem a Déu. Diu Leopardi en el “Cant nocturn d’un pastor de l’Àsia”, que experimenta una experiència d’admiració. Ser home comporta plantejar-se qüestions sobre el sentit de la vida, l’amor i la mort, arribant a Déu. També Kant es pregunta: Què puc saber? Què em cal esperar? Què és l’ésser humà? Les nostres accions busquen una plenitud i arriben al Misteri. Jacint Verdaguer, en el poema Canigó diu: “Tot l’univers no ompliria el cor humà”. Tot porta escrit el més enllà.  També Einstein diu que “la més bella i profunda emoció que podem trobar és el Misteri. L’home que ha perdut la facultat d’humiliar-se davant la creació és un home mort”. També quan mossèn Manyà va dir: “Feu metafísica, feu metafísica”, no  s’adreçava només al filòsof, sinó al sentit de transcendència, malgrat que l’època actual no ajuda al sentit de transcendència, puix el vertígen ens pot deixar inherents a la capacitat emocional; fins i tot podem arribar a pensar que la felicitat està en el que podem assolir i controlar. La fe ha arribat a convertir-se en una mera realitat separada de la vida. De vegades pensem que el poder, el diner i el plaer ens poden portar la felicitat, perquè busquem omplir el nostre cor amb el que tenim més a prop. Cal donar a la nostra vida un significat transcendent. Jesús de Natzaret és una presència tangible en la història. En l’Encarnació la transcendència es fa immanència, és una trobada humana, és el mètode que Déu ha assumit per a lliurar-se aquí i ara : “Jo seré amb vosaltres fins la fi del món”.

Respecte els primers deixebles ens diu sant Joan en (Jn 1, 35-39): “L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava va exclamar: Mireu l’anyell de Déu!… Jesús els preguntà: Què busqueu? Ells li digueren: Rabí –que vol de mestre-, on estàs? Ell els respon: Veniu i ho veureu. Ells hi anaren, veieren on estava i es quedaren amb ell aquell dia; Eren cap a les quatre de la tarda”. És una invitació per a que experimenten el que significa estar amb ell. Han trobat el Messies. En la trobada es posa en joc: l’admiració encuriosida, la disponibilitat i la constatació de correspondència amb el veritable anhel del cor.

Sant Lluc en (Lc 19, 1-10) diu:  “… Hi havia un home ric que es deia Zaqueu, cap de cobrador d’impostos. Era un home ric. Zaqueu buscava veure qui era Jesús… i es va enfilar dalt d’un sicòmor per poder-lo veure… Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva. Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria…” En aquell cor cobdiciós va haver-hi un canvi: atenció, admiració, seguiment, disponibilitat i constatació.

Sant Joan en (Jn 4, 5-42) parla de la Samaritana: “… Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. Una dona de Samaria es presenta a pouar aigua. Jesús li diu:  Dóna’m aigua… Com és que tu, que ets jueu em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?… Jesús li respongué: Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el que et diu: Dóna’m aigua, ets tu qui l’hauries demanada i ell t’hauria donat aigua viva. La dona li diu: Senyor, no tens per a pouar i aquest pou és fondo… Jesús li respongué: Tots els qui beuen d’aquesta aigua tornen a tenir set… però l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà la vida eterna…” La Samaritana respon a coses materials: el pou, la fondària, etc. Jesús l’obliga a eixamplar la mirada i experimenta un esclat en el seu cor que li provoca admiració. En aquest instant Jesús entra en diàleg i apareix als ulls de la Samaritana com a mínim un profeta. Se li han obert els ulls i veu un home en el qui ha quelcom diferent i arriba a la metafísica que és el Misteri. Ella no s’ho acaba de creure. No serà el Messies? La presència de Jesús li ha desvetllat la naturalesa de la seua fe. L’hem sentit i sabem que realment és el salvador del món. Trobem una admiració encuriosida, una necessitat vital. Jesús passa a ser la relació determinant.  La Samaritana respon a la petició de Jesús: “Dóna’m aigua”… L’experiència de trobar-se amb algú que coneix, fa que la seua història passe del recel a la conversió.

En l’encíclica “Gaudete et exsultate” del Papa Francesc, veiem que dos enemics molt  subtils de la santedat són: l’agnosticisme i el pelagianisme. Però sí que podem fer experiència de santedat en minúscula, en aquelles persones que tenim al costat i ens porten la presència de Jesús.  D’aquesta manera Jesús ens impulsa al seu seguiment i ens endinsa en l’existència del Misteri i de l’Encarnació.

Finalment parlarem de fe i cultura. Cultura indica el patrimoni que una persona ha fet seu. Actualment es parla fins i tot de la cultura de la mort. Tanmateix podem arribar a pensar que tot s’acaba en no res com deia Sartre: “L’home és una passió inútil”. L’ull mira i veu la bellesa, però el problema està en tenir ulls per contemplar la bellesa, però de vegades passa pels deserts dels nostres camins.

El Sr. Bisbe va cloure l’acte acadèmic. En primer lloc donà les gràcies al conferenciant. Hem escoltat un filòsof i un filòsof cristià. He estat una xerrada que ens ha presentat molts reptes, sobretot al que un cristià no hauria de renunciar mai: el desig de complir cada dia amb la seua fe. La crida de Mn. Manyà: “Feu metafísica, feu metafísica, és una necessitat perquè la fe no es converteixi en ètica o en un pur sentimentalisme. . Aquest tipus de pensament és exigent, però és necessari per a l’Església. Al nostre món ofegat pel materialisme, hi ha moltes  persones que creuen en coses més irracionals, que per a ells és la fe cristiana.. Moltes gràcies Robert i que continues amb la teua tasca. També gràcies al Patronat de la Fundació Manyà.

Gràcies al President i a la Junta del Patronat de la Fundació Manyà per tenir un record cada any, en complir-se l’aniversari del traspàs de Mn. Manyà a la Casa del Pare.

Maria Joana Querol Beltrán