Diumenge 26è del Temps Ordinari     

Nm 11,25-29  El llibre dels Nombres testimonia la pacient pedagogia del Senyor educant el seu poble en la maduresa tant humana com religiosa. De l’idealisme de la història patriarcal i la gesta èpica de la sortida d’Egipte, Nm ens fa passar al realisme de la vida en el desert, paradigma de l’existència humana de tots els temps.
Anacrònicament Nm presenta el poble d’Israel com un conjunt ja organitzat de Dotze Tribus que caminen vers la Terra Promesa. Als autors de les diverses tradicions i materials que acabaran formant el llibre de Nm els interessen molt més els problemes teològics de la seva comunitat que els detalls de la història passada.
L’objectiu essencial del llibre dels Nombres és fonamentar el sistema religiós del judaisme postexílic, fent remuntar les seves institucions a la voluntat de Moisès, confident del Senyor: `Totes les coses són i han de ser tal com el Senyor Déu li ho va manar al seu servent Moisès´.
Les queixes del Poble provoquen la indignació de Moisès que acaba dient al Senyor: Jo no puc portar tot sol la càrrega de tot aquest poble: és superior a les meves forces.. Més val que em facis morir v.14-15.
Però finalment exclama: Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor els donés a tots el seu Esperit.
Això que en Moisès era un somni o desig, esdevindrà promesa de Déu en Joel. De moment aquí la profecia s’entén com a fenomen d’exaltació
Contràriament a Josuè, Moisès sí reconeix el carisma profètic d’Eldad i Medad, inscrits entre els setanta però que no presents davant el tabernacle a la reunió. L’actitud oberta de Moisès anticipa així la independència del profetisme que es desvincularà del primitiu profetisme institucionalitzat, sovint més al servei del poder monàrquic que de la voluntat del Senyor Déu amatent amb el seu Poble.

Jm 5,1-6   La carta de Jaume amb la seva denúncia severa dels rics injustos recorda molt el llenguatge dels profetes de l’A.T., especialment Am 8,4-8: Jo, el Senyor, juro que no oblidaré mai això que feu v.7.
Més que influir directament sobre els rics, destinataris de la invectiva, Jm avisa tots els fidels sobre el terrible destí dels qui han amuntegat riqueses escatimant el jornal i han viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers.
Els objectes de riquesa acumulada són vistos com instruments de càstig vindicatiu: s’ha rovellat el vostre or i el seu rovell us devorarà les carns.
La denúncia del jornal que heu escatimat (o altres formes d’estafar els treballadors) és de gravetat especial.
El dia de la matança al·ludeix a Jr 12,3 a la 1ª Confessió de Jeremies on, segons llei del talió, l’anyell mansoi portat a matar -el profeta- reclama al Senyor (que el coneix bé i n’ha comprovat la seva fidelitat) que destini els malvats a l’escorxador, com expressió de la victòria del pla de Déu.
Jm desemmascara l’absurd de l’excessiva preocupació per aquest món, essent ja pròxims els darrers dies

Mc 9,38-43.45.47-48  Mc presenta unes normes comunitàries responent a situacions noves en el si de la primera comunitat cristiana.
Text paral·lel a Nm 11,26-30 amb la història d’Eldad i Medad.
No els ho prohibiu: l’actitud tolerant de Jesús recolza en l’argument de què, si treuen dimonis i fan miracles en el nom de Jesús, després no malparlaran d’ell.
La sentència del v. 40 generalitza la del v.39
Si la teva mà.. si el teu peu.. si el teu ull et fa caure en pecat: les interpretacions són variades. Sovint el “cos” és vist com a símbol de la dimensió comunitària (1 Co 12).
Així la metàfora serviria per justificar l’exclusió d’un membre de la Comunitat quan podia fer caure en pecat tota la comunitat (1Co 5).
L’al·legoria també ha fet les seves interpretacions veient la “mà” com l’òrgan de la possessió i símbol de les riqueses, el “peu” com l’òrgan del caminar i l’“ull” com l’òrgan de la visió.
Si les teves riqueses/propietats (), o el teu rumb/camí/ambient (peu), o la teva visió / mentalitat (ull) realment et fa caure en pecat: talla i desprèn-te’n d’allò que et fa caure en pecat per poder seguir vivint en cristià.

                                    José Luis Arín Roig