Diumenge 17è del Temps Ordinari    

2 Re 4,42-44  1 i 2 Reis formen de fet un sol llibre, molt lligat a 1 i 2 Sam. Per això la traducció grega dels LXX i la Vulgata els anomenen 1, 2, 3 i 4 dels Reis.
Una nota masorètica a 1 Sa 28,24 indica que és el centre del llibre de Samuel.
Aquesta obra és l’última anella d’un bloc narratiu anomenat “història deuteronomista” que inclouria Dt, Js, Jt, 1 i 2 Sa, 1 i 2 Re amb finalitat més catequètica que historiogràfica (per això s’anomenen “profetes anteriors”) amb una lliçó que es va  repetint: a) quan hi ha fidelitat a Déu, les coses van bé;  b) quan les coses van bé, hi ha oblit de Déu;  c) quan hi ha oblit de Déu, les coses van malament; d) quan les coses van malament, hi ha retorn a Déu.
2Re 4-13 forma el cicle d’Eliseu, encara més meravellós que el d’Elies.
Seguint una tradició molt antiga, Eliseu pertany a una comunitat de profetes (2 Re 4,1) que viuen en la pobresa i als qui el Poble acudeix per consultar-los freqüentment (Amós negarà contundentment ser d’aquests profetes “professionals” Am 7,14).
Els vint pans d’ordi i vi novell són duts primer a Eliseu, l’home de Déu, que després mana al seu servidor “Dóna-ho a tota la comunitat” amb la garantia del Senyor: “Tots en menjaran i encara en sobrarà”.
El relat de la multiplicació de pans d’ordi i vi novell té forta coincidència verbal amb els relats evangèlics de multiplicació de pans per part de Jesús.

Ef 4,1-6 Al cp. 4 comença la 2ª part d’Ef, eminentment parenètica i centrada essencialment en l’exhortació a la unitat per mitjà de l’amor.
La secció v.1-6 tracta de les actituds que caracteritzen la vida comunitària de l’Església; la secció v.7-16 invitarà a construir l’Església per la varietat de carismes.
Pròpiament parlant l’únic deure del cristià és viure d’acord amb el que som per voler de Déu, conegut i acceptat per la fe: Us prego que visqueu d’acord amb la vocació que heu rebut.
La 1ª part de l’exhortació v.2 enumera les actituds que marquen la vida eclesial: humilitat, mansuetud i paciència.
Aquestes qualitats tenen el seu ple coronament en l’amor: suportant-vos amb amor els uns als altres. El v.3 destaca la preocupació central: no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau.
L’exhortació-clau es motiva amb aclamació litúrgica, que originalment es professió baptismal amb explicitació trinitària i eclesiològica: Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que és per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.  

Jn 6,1-15  Jn 6 presenta una unitat literària en quatre episodis: a) v.1-15 el senyal del pa multiplicat generosament  (lectura d’avui); b) v.16-25 el senyal de Jesús caminant sobre l’aigua; c)  v.26-65 el discurs sobre el pa de vida; d) v.66-71 l’opció a favor o en contra de Jesús. L’acció té lloc a Galilea, que és ara la invitada a creure en l’Enviat de Déu. El cp.5 passava a Jerusalem.
L’opció de fe en Jesús és el principi teològic que unifica tot el cp., centrat en la resposta de Pere en nom dels Dotze (v.68-69).
La dualitat entre fe i no-fe respon al contrast entre vida i mort.
L’altre principi unificador del cp. és el simbolisme del menjar i compartir el pa.
Jesús pujà a la muntanya, lloc de connexió orant amb Déu, i s’hi assegué, postura d’ensenyament.
Dient que s’acostava la Pasqua l’evangeli evoca en el lector cristià el Sopar Pasqual (Jn no narra la institució de l’Eucaristia); parlant de la Pasqua dels jueus l’evangeli ajuda a distingir la Pasqua cristiana de la jueva.
On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Jesús planteja la qüestió a Felip amb interpel·lació. A diferència dels sinòptics, a Jn no hi ha cap situació crítica que faci necessari l’actuar de Jesús.  El pa d’ordi, aliment dels pobres, és també més primerenc que el blat i per això el més apte per l’ofrena litúrgica que s’anomena “pa de les primícies”.
Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí: vocabulari clarament eucarístic.
A diferència dels sinòptics, a Jn és Jesús mateix qui repartí els pans: subratllant així la condició de convidats que tenen tots els comensals en una taula on Jesús és l’únic que dóna de menjar.

                                  José Luis Arín Roig