Diumenge 30è del Temps Ordinari

Jer 31,7-9  El llibre del profeta Jeremies als cp. 30-33 inclou diversos oracles de salvació centrats sobretot al cp. 31 que interpreten l’exili a Babilònia com l’execució d’un grandiós pla de la misericòrdia divina, seguint la tònica del veritable discurs profètic que sempre manté una línia oberta a l’esperança.
El vocabulari mostra el tema dominant: “canviar la sort de..” (30,3.18;31,23;32,44; 33,7.11.26); “reedificar..” (30,18;31,4.28.38; 32,31.35; 33,7).
El cp. 31, eminentment messiànic i cim del missatge d’esperança del profeta Jeremies, presenta als v.2-9 la proposta d’un nou èxode amb pelegrinatge sagrat.
Per obtenir de Déu la restauració i l’alliberament, el Poble de Déu ha de reviure l’experiència fundacional de l’èxode que és experiència perenne de salvació.
L’arrel efectiva de tot és l’amor etern del Senyor que en el desert ja es va complaure en el poble escapat de l’espasa. Amor, lleialtat i favor formen una terna on la base és l’“amor” que es tradueix en “lleialtat” al llarg de tots els temps i esdevé “favor” en moments precisos.
El Senyor s’adreça a Judà -el germà que s’ha quedat a la seva terra- invitant-lo a acollir amb alegria el retorn del germà pròdig desterrat. Jo sóc un pare per a Israel i Efraïm és el meu fill gran.

Heb 5,1-6  La carta als Hebreus al cp. 5 comença a presentar el paper del Gran Sacerdot segons l’A.T. per després fer-ne la comparació i l’aplicació a Jesucrist.
La 1ª nota sobre els grans sacerdots és que són presos d’entre els homes: evidenciant així la seva condició humana.
La 2ª és que són destinats a representar els homes davant Déu: indicant la seva condició com a representants dels seus germans.
La 3ª recorda l’objectiu d’aquesta representativitat: oferir a Déu dons i víctimes pels pecats. En connexió amb la primera nota característica del Gran Sacerdot (“compassiu per expiar els pecats del poble” 2,17), evoca el culte d’expiació pels pecats segons el Ritual del “Iom Quipur” o Dia de l’Expiació (Lv 16).
La 4ª argumenta que no els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses.
La 5ª explica: per això necessiten oferir sacrificis pels propis pecats i els del poble.
La 6ª i darrera veritat evocada és que ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot; és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.
Aquesta múltiple mirada sacerdotal a l’A.T. desemboca en Crist que no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser Gran Sacerdot sinó que li ha estat donada pel Pare Déu.

Mc 10,46-52  Mc, igual que a la 1ª part (8,22-26), conclou la part central amb un miracle guarició que conserva el nom del lloc –Jericó i el del cec guarit –Bartimeu-.
En el procés d’aquesta curació hi ha “set” passos, símbol de la plenitud del camí:
*sentí dir que passava Jesús de Natzaret: sent el pas de Jesús per la seva vida.
La vida de tot fill de Déu és plena de “gràcies” que concreten el pas de Crist per les circumstàncies de la nostra vida. Cal viure atent als signes dels temps que representen les trucades de Déu a la porta de la nostra vida.
*començà a cridar: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”: s’adreça a Jesús en  pregària. És la part millor (Lc 10,24) del cristià amb la confiança i el compromís.
*tothom el renyava per fer-lo callar però ell cridava més fort: el cec rep crides oposades i és a les seves mans quina veu escoltar. Cal triar bé a qui hem de fer cas!  *Jesús s’aturà i digué “Crideu-lo”: Bartimeu sent que Jesús s’atura davant d’ell per cridar-lo. Déu acostuma a cridar-nos servint-se d’uns instruments mai perfectes que transmeten de fet l’encàrrec diví.
*criden el cec i li diuen: “Aixeca’t i vine, que et crida”:  es deixa dur pels qui abans el renyaven.
*ell llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús: pren l’opció ferma d’anar cap a Jesús. La vida del cristià és plena de llargues fidelitats i d’opcions puntuals valentes.
*Jesús li preguntà: “Què vols?” Ell respon: “Rabuni, que hi vegi”: Bartimeu suplica amb plena confiança. No és prou demanar; cal fer-ho amb plena confiança.

                                         José Luis Arín Roig