Diumenge 25è del Temps Ordinari   

Sav 2,12.17-20 El llibre de la Saviesa s’encara amb el problema perenne de la mort injusta del qui mor víctima d’una persecució precisament per la seva fidelitat a Déu. La descripció de la persecució del just s’hi assembla molt a la dels Sl 22 i 69, així com als Cants del Servent del Senyor del 2on Isaïes
Per la tradicional mentalitat jueva, després de la mort tothom va a parar al “sheol” amb una existència molt feble i allunyats de Déu; la recompensa i el càstig tenen lloc ja en aquesta vida: amb vida llarga, família abundant i riqueses pels qui obren el bé en fidelitat al Senyor; i desgràcies de tota mena pels qui obren el mal desobeint el Senyor. La crua realitat anirà evidenciant la falsedat d’aquest principi teòric.
Sav 1,16-2,24 explica que els malvats amb les seves males obres criden la mort sobre ells mateixos. Aquests impius malvats serien jueus apòstates tinguts com a prototipus dels impius en general perquè propugnen un ateisme pràctic amb hedonisme dominant fins a fer de la força la norma suprema del Dret.
En aquest context ètic evidentment el just fa nosa perquè ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda.
El llibre de Sa és un dels principals exponents d’aquella tendència del judaisme postexílic que sí esperava una vida més enllà de la mort.

Jm 3,16-4,3 No n’hi ha prou en saber on és el mal: cal precisar el seu origen per prevenir-lo. On hi ha gelosies i rivalitats, hi ha maldats de tota mena.
Volem de debò evitar les maldats de tota mena? Eliminem de la nostra vida les gelosies i rivalitats que venen dels desigs de plaer i de coses que no teniu.
Per què no tenim? Vosaltres no teniu perquè no demaneu o demaneu malament amb la intenció de malgastar-ho tot en plaers.
S
olució: busquem omplir-nos de la saviesa que ve de dalt que té múltiples qualitats: és pura, pacífica, moderada, dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. Certament la saviesa és plena de bons fruits, però especialment el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.

Mc 9,30-37  La 2ª instrucció (9,35-37), suposa un ensenyament escenificat.
Jesús, s’assegué sentant càtedra, cridà els Dotze amb qui ja conversava perquè, tot i no haver distància física, sí hi ha distància espiritual.
Va agafar un noi: en Mc tot el que Jesús agafa  acaba identificat amb ell.
*6,41 cinc pans i dos peixos   8,6 set pans  =:= 14,22-23 el pa i la copa
*9,36 un noi  =:= 9,37 Qui acull un d’aquests nois.., m’acull a mi.
..l’abraçà: Si és un nen, se’l pren en braços; però si és un noi, més aviat se l’abraça.
A l’evangeli aquest noi és l’única persona que Jesús abraça.
..el posà enmig d’ells: posant el noi enmig dels deixebles, Jesús remarca el contrast entre les dues actituds, la manifestada pels deixebles i la simbolitzada pel noi.
El valor simbòlic del paidion noi queda prou indicat
9,37 Un d’aquest tipus de nois inclou el doble matís de fill i servent. fill petit – i també servidor jove Per això cal traduir-ho amb expressió que inclogui els conceptes de filiació i de servei.
Ser fill i servidor (fill vers Déu i servidor vers tothom) ens identifica amb Jesús.
Dins episodis paral·lels cal observar el subratllat específic i la teologia pròpia de Mc: als paral·lels de Mt 18,1s i Lc 9,46s no hi ha el clar VOCABULARI SERVICIAL com a Mc.

                                     Jose´Luis Arín Roig