PENTECOSTA  

Ac 2,1-11 Un cop refet el Grup Apostòlic dels “Dotze” amb el seu simbolisme numèric heretat de l’A.T. i les 12 Tribus del Poble de Déu (Ac 1,15-26), ara donen el primer testimoniatge davant els jueus congregats per la Festa de Pentecosta o de les Setmanes, originalment dita Festa dels primers fruits (Nm 28,26) perquè coincidia amb la sega de la primera garba de blat (Lv 23,15s; Dt 16,9s) i es caracteritzava per l’ofrena dels primers fruits de la collita.
Al temps de Jesús el sentit de la festa s’ha començat a espiritualitzar i recorda el millor fruit que Israel ha rebut de Déu: el do de la Llei del Sinaí.
La Revelació de l’Esperit a la Bíblia té 3 etapes: a) Nm 11,29 quan l’esperit del Senyor és concebut com una força que Déu dóna només a algun privilegiat i Moisès sospira dient: “Tant de bo que el Senyor donés a tots el seu esperit”; b) Jl 3,1s quan el Senyor, pel profeta Joel, promet que als temps definitius “Abocaré el meu esperit sobre tothom”; c) Ac 2,1s quan, als temps definitius, es fa realitat la Promesa i el nou Israel eclesial quedaren tots plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se
La narració amb què Ac comença la història del testimoniatge apostòlic és també la història del primer miracle al llibre d’Ac. Els v.1-4 descriuen l’efusió de l’Esperit; els v. 5-13 narren la percepció de l’esdeveniment i la reacció consegüent dels jueus.
Per la tradició cristiana la Pentecosta recorda el do de l’Esperit Sant.
Cal recordar l’aspecte cristològic de Pentecosta.  

1 Cor 12,3b-7.12-13 Escrita per st Pau l’any 55, 1 Cor dedica bona part a qüestions plantejades pels corintis: en seccions on Pau comença dient “Pel que fa a..”.  Els cp. 12-14 presenten el criteri de valoració pels carismes, que a Corint eren mesurats segons l’espectacularitat.
Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant: la qüestió de l’Esperit Sant s’aclareix en la qüestió de Crist.
L’Esperit Sant mai pot ser invocat per destruir l’obra i el missatge de Crist.
La font carismàtica és única, amb unicitat trinitària: un sol Esperit; un sol Senyor; un sol Déu.
Els carismes són descrits com “dons”: són regals immerescuts; com “serveis”: han de servir els altres; com “miracles”: són accions de força que venen de Déu.
Si les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots, això inclou vàries afirmacions: que cap fill de Déu és exclòs en la distribució dels carismes; que cap fill de Déu és agraciat amb el conjunt de tots els carismes, sinó que hi ha repartiment; que l’experiència carismàtica té caràcter diaconal de servei, perquè el carisma és en bé de tots.
L’Esperit amb els seus dons vol el bé de la Comunitat.  
Tots els membres del Crist, ni que siguem molts, “som”  un sol cos. Més que `formar´ un sol cos amb Crist (traducció habitual) en el sentit de `construir´ una figura ocasional que seria obra nostra, Pau diu que per la força del baptisme “som” esmen un sol cos amb Crist perquè hem estat batejats en un sol Esperit per a “ser” un sol cos.

Jn 20,19-23  L’evangeli de Jn presenta dues aparicions del Ressuscitat ben datades –el vespre d’aquell mateix diumenge i vuit dies més tard-, a més de relacionades entre elles per l’absència primer i la posterior presència de Tomàs, el Bessó, un dels Dotze.
Les dues tenen lloc el diumenge, dia del Senyor (Ap 1,10) evocant així la praxi ja arrelada de celebrar l’Eucaristia el diumenge (1 Co 16,2).
La referència a les portes tancades per por dels jueus remarca la iniciativa del Ressuscitat, a la vegada que insinua un argument apologètic: d’uns homes amb les portes tancades per por dels jueus no en poden sortir testimonis intrèpids de Crist i l‘Evangeli, si no és que de debò s’han trobat amb Ell i han rebut una força superior.
Jesús els ensenyà les mans i el costat com a signes de identitat que permeten als deixebles alegrar-se de veure el Senyor.
“Pau a vosaltres”
de part del Ressuscitat és molt més que salutació: és veritable do diví i efectiu viàtic per a la missió.
El do (“Rebeu l’Esperit Sant”) va lligat a la missió (“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”); una missió en continuïtat intrínseca amb la de Jesús: el Fill allarga als seu deixebles la mateixa missió que ell havia rebut del Pare; i per això els dóna el mateix Esperit que guià tota la seva existència d’Encarnació.
El gest d’alenar damunt d’ells reprodueix el gest del Creador (Gn 2,7).
El primer efecte d’aquesta nova Creació és el de renéixer amb el do del perdó.

                                     José Luis Arín Roig