Diumenge 20è del Temps Ordinari  

Pro 9,1-6  El llibre dels Proverbis, fruit de la saviesa israelita, vol ser com un manual de bon comportament pels qui desitgen ser savis de debò.
L’encapçalament del llibre (1,1) amb el títol “Proverbis de Salomó, fill de David i rei d’Israel” no és cap argument a favor de la seva autoria literària sinó testimoni de què el conjunt del llibre és atribuït a Salomó, el rei savi per excel·lència (1Re 5,9-14).
En realitat el proverbi bíblic inclou adagis, enigmes, metàfores, sentències.. L’esclat de la literatura sapiencial s’inicia amb la dinastia davídica, quan les relacions internacionals afavoreixen el coneixement de col·leccions sapiencials d’altres cultures.
La pseudoepigrafia -habitual a l’Orient Pròxim- vol ser un tribut d’homenatge al personatge referit i un motiu de prestigi pel llibre.
Les diverses col·leccions de Pro venen encapçalades per un poema didàctic (cp.1-9) amb urgents invitacions a adquirir la veritable saviesa, font de vida mitjançant la recerca del camí just i l’abandó del camí de l’autodestrucció. Aquesta primera col·lecció sembla escrita al final com a fonament i resum de la resta de col·leccions del llibre.
La saviesa es presenta personificada afirmant que ha construït el seu palau d’una manera sòlida: hi ha posat set columnes (símbol de solidesa en plenitud).
Tot el preàmbul de guisats preparats i taula parada  té un objectiu: “Que vinguin els illetrats” amb invitació general.  El fet que la instrucció a la saviesa es dóna en un palau insinua el caràcter comunitari, no individual, de la instrucció sapiencial.
Els cp. 1-9 formen part d’una col·lecció  Des del capítol 17 del primer llibre dels Reis

Ef 5,15-20  La carta als Efesis a la 2ª part presenta ara l’estil de vida nou (4,25-32), descrit abans com “revestir-se de l’home nou” (4,17-24), des de l’òptica de la més autèntica saviesa bíblica. Viure com a gent de seny és pels cristians mirar d’entendre què vol de vosaltres el Senyor.  Com?
La recerca sapiencial s’ha de dur a terme complint fidelment algunes condicions bàsiques:
a) sota l’impuls de l’Esperit Sant. Deixeu que us ompli l’Esperit Sant. Contraposa el beure massa vi amb omplir-se de l’Esperit Sant potser perquè l’entusiasme individualista de mols carismàtics semblava una borratxera o millor per recordar que l’assemblea cristiana no ha de ser ocasió per a beure massa (com passava a Corint 1 Co 11,22s) sinó gràcia per a omplir-se de l’Esperit Sant.
b) dins la Comunitat cristiana. Exhorteu-vos els uns als altres. Si les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascun són en bé de tots (1 Co 12,7), també la recerca sincera de la voluntat del Senyor té com a lloc privilegiat la Comunitat eclesial;
c) sobretot celebrant l’Eucarista. Canteu al Senyor en els vostres cors, donant gràcies sempre de tot a Déu Pare en el nom de Jesucrist. L’ Acció de gràcies de què parla és certament l’Eucaristia com es veu pel text grec original eucaristounteV
La invitació a treure profit del temps present reprèn el clixé de l’exhortació  apocalíptica segons la qual pels dies finals els temps són dolents

Jn 6,51-58  Repetint el to de la 1ª objecció (Aquest, no és el fill de Josep? I ara diu que ha baixat del cel?), ara els jueus es posaren a discutir: “Com s’ho pot fer aquest per donar-nos la seva carn per menjar?”. Més que sospites d’antropofàgia, rebutgen que la salvació li pugui venir a tot el món de l’autoentrega de l’home Jesús.
Si la 1ª objecció rebutjava mes el misteri de l’Encarnació del Logos, aquesta 2ª rebutja més l’escàndol de la Creu.
Si la 1ª part del Discurs aprofundeix més el misteri cristològic de Jesús baixat del cel, aquesta 2ª  aprofundeix més el misteri de Jesús que es dóna.
Afegint “sang” a “carn” es veu millor que el pa es refereix a la pròpia persona de Jesús.
Sense reproduir les paraules tradicionals de la institució de l’Eucaristia (absent a Jn), evoca el Sant Sopar sempre i quan la interpretació sacramental no es desconnecti de la cristològica.

                                        José Luis ARín Roig