Diumenge 11è del Temps Ordinari

Ez 17,22-24  El llibre d’Ezequiel es refereix al període del 592 al 571 a.C. i recull l’actuació profètica d’un dels deportats a Babilònia. Al seu temps els deportats tenen Ezequiel per un cantor d’amors, un cantor de veu deliciosa, un mestre en l’art de tocar acompanyaments. Escolten de gust el seu missatge, però ningú d’ells no el posa en pràctica (33,32).
Això provoca una pregunta dramàtica: val la pena predicar?
La resposta encoratjadora del Senyor anuncia un futur esplèndid sota la imatge de l’“arbre”: estendrà les seves branques, donarà fruit i es farà un cedre magnífic.
La garantia és la Paraula del Senyor: Sóc Jo el Senyor qui ho he dit i qui ho faré.

2 Co 5,6-10  2 Cor és més aviat un recull de cartes diverses escrites per Pau a la seva Comunitat de Corint en circumstàncies i amb motivacions diferents.
1) “Carta apologètica” (2,14-7,4) quan la tensió amb Pau encara no ha arribat al màxim.
2) “Carta de les llàgrimes” en resposta contundent a l’ofensa rebuda (es va perdre).
3) “Carta polèmica” (10,1-13,10) quan el moment més àlgid de la crisi.
4) “Carta de la reconciliació” (1,1-2,13 i 7,5-16) quan es fa la reconciliació (definitiva?).
5) “Carta als de Corint a favor de la col·lecta pro-jerosolimitana” (cp. 8)
6) “Carta als d’Acaia a favor de la col·lecta pro-jerosolimitana”      cp. 9

2,14s interromp el relat reprès a 7,5 (me’n vaig anar a Macedònia.. en arribar a Macedònia)
Aquest llarg intermig l’ocupa una unitat literària centrada en l’apostolat amb profunda exposició teològica de resposta a un interrogant cru: ¿com pot ser que Déu gloriós/totpoderós i el seu Fill -Jesucrist ressuscitat-, siguin representats per uns homes -com Pau- mancats de qualitats religioses excepcionals i a més tan limitats?
Pau continua desenvolupant l’antinòmia patent en la vida crucificada de l’Apòstol.
La manifestació transfigurant de Déu no hi mancarà, però vindrà al seu moment.
Ara és temps de lluita coratjosa. Precisament el discurs acaba recordant que tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist on cadascú serà pagat segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos

Mc 4,26-34  La paràbola no mira unilateralment el sembrador ni exclusivament la llavor sinó que contempla tot el procés situant-lo en relació amb el Regne de Déu.
L’element decisiu de la paràbola és que l’home, un cop fet el treball de la sembra, deixa el camp sembrat tot abandonant la llavor a la seva sort.
El ritme “nit i dia” respon a la visió oriental amb la posta del sol com a inici d’un nou dia.
“La terra (automàticament) tota sola dona fruit”: les forces que provoquen el creixement i maduració superen el dinamisme de la intervenció de l’home.
1 Co 3,7: “No són res ni el qui planta ni el que rega: només compta Déu que fa créixer”
La passivitat de l’home quan dorm contrasta amb el dinamisme de la terra que dóna fruit (automàticament) tota sola.
El Regne de Déu hi arriba amb la mateixa certesa que al camp arriba -al seu temps!- la collita del que s’ha sembrat.
Sota aquesta perspectiva l’al·legat de la paràbola val com a crítica contra els zelotes que volien forçar la salvació messiànica expulsant violentament els romans.
Un altre contrast hi es entre la petitesa de la llavor i l’abundància de fruit al final.
Això indica que ja ara podem contemplar la penetració redemptora del Regne, però només mitjançant la contemplació creient. Fins i tot la seva tardança és perquè Déu endarrereix la seva hora a fi que l’enviament de Jesús produeixi els seus fruits.
Perquè l’home no pot fer créixer el Regne, per això la sobirania de Déu li dóna temps: així com el pagès guanya temps perquè la terra fa que el temps treballi pel pagès.
Així el futur apareix com a temps de la sobirania de Déu, a favor de la qual l’home realment no pot fer res però ho significa tot per ell.
Jesús volgué alliberar els seus seguidors de les preocupacions pel futur; perquè amb aquest alliberament, visquessin plenament el present.
Segurament durant la predicació apostòlica la paràbola del gra de mostassa tal com Jesús la predicà s’ha desplaçat fins convertir-se en una al·legoria de l’Església la qual és ara (als anys 65/67 temps de la redacció definitiva de Mc) on “els ocells del cel fan niu a la seva ombra” com indicació de l’entrada dels gentils dins el Poble de Déu.
El caràcter escatològic del gra de mostassa queda confirmat pel verb “fer niu” que és terme tècnic escatològic per indicar la incorporació dels gentils al poble de Déu
Ez 17,23 “Traurà branques ufanoses, donarà fruit i arribarà a ser un cedre majestuós. S’hi ajocaran ocells de tota mena, viuran a l’ombra de les seves branques”.  Text que fa referència al Regne messiànic.
La gran qüestió en la història de la interpretació de la paràbola és la relació entre Regne de Déu i Església que no són identificables però sí són inseparables.
L’Església és per al temps; el Regne sobreviurà al temps. La paraula de la Revelació li ha estat confiada a l’Església. La sobirania escatològica de Déu ha volgut ser eficaç mitjançant l’Església i així transformar els homes i el món.
L’Església és signe d’esperança en quant administradora fidel del Regne: és a dir, en la mesura que ella mateixa se sotmet a l’objectiu del Regne i viu donant-ne testimoni del Regne que ve.

                                              José Luis Arín Roig