Diumenge 15è del Temps Ordinari 

Am 7,12-15  Amós és cronològicament el primer dels profetes escriptors (amb llibre propi). La seva breu intervenció té lloc a la meitat del s. VIII a.C., època que podria ser catalogada com econòmicament pròspera i religiosament practicant; però la profunda visió del profeta denunciarà les greus injustícies amb creixent desigualtat entre rics i pobres i la falsa religiositat d’un culte buit que no fa brollar el dret com l’aigua i rajar la justícia com un torrent inestroncable.
La secció 10-17 és clau per comprendre la vocació i missió d’un profeta, amb el conflicte entre el profeta Amós i el sacerdot Amasies. El v.13 evidencia la perversió del pensament d’Amasies, si notem el significat de Bet-El que en hebreu vol dir Casa de Déu. Així resulta que Amasies, sacerdot de Casa-de-Déu (Bet-El), diu que Casa-de-Déu (Bet-El) és un santuari del rei i un temple de l’estat. Funcionari d’un culte buit el sacerdot Amasies defensa els interessos del rei i propaga els criteris de l’estat.
El laic Amós diu “no ser profeta ni haver estat mai de cap comunitat de profetes”: perquè exercir de profeta no li ve per tradició familiar ni s’ho ha buscat ell. Però quan el Senyor l’ha pres de darrera els ramats i li ha dit “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble”, el ramader no dubta a deixar Tecoa i exercir de profeta a Israel perquè, quan parla el Senyor, Déu sobirà, qui no transmetrà el seu missatge? 3,8 

Ef  1,3-14  La carta als Efesis té la seva síntesi en l’himne de lloança a Déu, originari de la Litúrgia de les primeres comunitats cristianes.
Un únic subjecte gramatical -Déu i Pare- regeix sintàcticament tot l’himne sobre tres verbs principals que defineixen la seva acció: v.4 ens escollí; v.6 ens agracià en l’Estimat; v.8 ha abundat cap a nosaltres.
L’himne és una lloança a Déu-que-és-Pare, el primer i gran protagonista de l’acció salvífica. La resta de la pregària eulògica aclarirà el paper de nostre Senyor Jesucrist, el segon protagonista principal, lligat per filiació unigènita al Pare, amb constants referències: en Crist v.3.10.12; per mitjà de Jesucrist v.5; en el molt Estimat v.6; en el qual v.7.11.13; en ell v.4.9.10.
L’himne comença descrivint els dons salvífics com a benediccions espirituals i acaba definint l’Esperit Sant com a penyora de l’heretat que Déu ens té reservada. El punt de partença és la iniciativa de Déu que abans de crear el món -gratuïtament- ens elegí en Crist en solidaritat de destí amb Crist.
Amb quina finalitat? Perquè fóssim sants. El projecte etern de Déu consisteix a fer-nos  partícips,  per Jesucrist, de la seva condició de Fill estimat: realitat dinàmica dins les misèries històriques del camí humà enmig del pecat  Per això hem estat rescatats amb el preu de la seva sang
El projecte salvífic que primer és elecció, després filiació i finalment alliberament, té com a gran vèrtex la seva plena revelació en Crist, centre unificador de tot el món i de tota la història humana.

Mc 6,7-13  L’evangeli segons sant Marc enceta també la 3ª secció de la 1ª part amb una perícopa sobre els Dotze (com les altres dues seccions precedents 1,16-20 i 3,13-19).
La perícopa té 4 parts:  a) v.7 enviament i col·lació de poder; b) v.8-9 indicacions sobre l’equipatge; c) v.10-11 instruccions pel missioner; d) v.12-13 actuació efectiva dels Dotze.
La missió de Jesús s’allarga amb la col·laboració dels Dotze, als qui va cridar perquè va voler (3,13). L’enviament es fa de dos en dos, recolzant el pes de dos testimonis (Nm 35,30; Dt 17,6; 19,15) i expressant l’ajut mutu en la missió com a proto-teologia de l’equip apostòlic.
En les indicacions sobre l’equipatge no importen els detalls, adaptats a cada comunitat, sinó l’exigència d’austeritat motivada tant per l’exemple de Jesús com pel missatge proclamat.
Quan entreu en una casa, canviar de casa seria ofendre el qui t’ha acollit; però sobretot quedar-se en una casa indica un treball apostòlic més acurat per a la fundació d’una Comunitat.
Resum de l’obrar missioner dels Dotze: com Jesús, predicaven a la gent que es convertissin; i -com Jesús- treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts que es posaven bons.  

                                 José Luis Arín Roig