Diumenge 28è del Temps Ordinari

Sav 7,7-11  El llibre de la Saviesa als cp. 6-9 fa l’elogi de la Saviesa adreçat especialment a reis, governants i els qui dominen multituds.

A la secció 6,22-7,14 explica Salomó com va rebre la Saviesa: Vaig pregar Déu que em donés enteniment i m’ho concedí; vaig pregar l’Esperit de Saviesa i em vingué.
La primera gran afirmació de Salomó sobre la Saviesa és que és un do de Déu.
Segons 1Reis 3,5s en començar a regnar, el Senyor s’aparegué a Salomó a la nit en un somni a Gabaó i li digué: “Digue’m què vols que et doni”. Salomó respongué: “Feu al vostre servent la gràcia d’un cor per escoltar perquè pugui fer justícia al vostre poble destriant el bé del mal”.
La segona gran afirmació sobre la saviesa és la seva superioritat sobre tots els béns desitjables: ceptres i trons, riquesa, salut i boniquesa..
Aquesta Saviesa no és fruit d’humanes elucubracions teòriques sinó do de Déu als homes; i per això diu Salomó: vull que em faci de llum.
A més de garantir l’amistat amb Déu, la saviesa dóna accés als béns que realment fan feliç l’home: juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns.

Heb 4,12-13  La 2ª part (3,1-5,10) de la carta dedica la 1ª secció exhortativa a presentar una de les notes pròpies de Jesucrist, Gran Sacerdot: “acreditat / digne de confiança” (3,1-4,13).
De l’altra (“compassiu / misericordiós”) en parlarà a la 2ª secció (4,14-5,10).
Començava exhortant a escoltar la veu del Senyor, perquè els destinataris de la carta corren el risc d’interrompre el dur camí exodal vers la definitiva Terra Promesa. Per això diu v. 11 “esforcem-nos a entrar en aquell lloc de repòs”.
La guia garantida per aquest camí és la paraula de Déu a la què s’ha  referit al v. 7  “Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els vostres cors”.
Aquest comentari al Sl 95 acaba amb un cant de lloança a la Paraula de Déu de la què afirma que és viva amb vitalitat vivificadora; és eficaç amb l’efectivitat de la pluja i la neu que no tornen al cel sense amarar la terra, fecundar-la i fer-la germinar (Is 55,10); és més penetrant que una espasa de dos talls (Is 49,2; Ap 1,16; 2,12) perquè esclareix les intencions i els pensaments del cor.

Mc 10,17-30    Mc presenta aquesta perícopa sobre les riqueses en tres parts:
a) 11-22 relat de l’encontre de Jesús amb un home molt ric;
b) 23-27 adoctrinament particular als deixebles;
c) 28-31 ensenyament sobre la recompensa als qui ho han deixat tot per seguir Jesús.
La pregunta Què haig de fer per heretar la vida eterna? inclou dues afirmacions:
*la primera és que alguna cosa haig de fer per heretar i posseir la vida eterna;
*l’altra és que en definitiva la vida eterna serà un do que espero heretar.
La complementarietat del “fer” i l’“heretar” d’alguna manera sintetitza la teologia exodal en què el Poble de Déu arriba a la llibertat de la Terra Promesa perquè durant quaranta anys amb esforç i junts han fet camí pel desert i perquè Déu els ha guiat/alimentat/protegit.
“De bo només ho és Déu”: Jesús vol corregir l’error d’aquell home que sembla esperar del bon mestre una resposta diferent a la que ja coneixia pels manaments.
La inserció del “No facis cap frau” dins el Decàleg ve suggerida per la condició social de l’interlocutor: era molt ric.
La primera etapa l’ha viscuda fidelment: Mestre, tot això ja ho he complert des de jove (senyal que ara ja no és tan jove).
I precisament perquè se’l mirà amb afecte, Jesús li digué: “Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres”: no per quedar desposseït sinó per tenir un tresor guardat al cel. Amb aquest empobriment-enriquiment quedaràs capacitat per venir amb mi.
Jesús trenca radicalment amb el judaisme de l’època que veia la riquesa com a signe de l’amor preferent  de Déu que capacitava els rics per donar almoines als pobres.
La segona etapa trenca el ritme de la primera: aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà tot trist perquè era molt ric.
Soteriològicament l’autèntic valor decisiu és el seguiment fidel de Jesús, al qual va subordinat i condicionat el despreniment de les riqueses.
L’atònita pregunta dels deixebles (I qui es podrà salvar?) s’entén perquè als homes els és impossible de sostreure’s a la seducció del diner.
Només Déu pot omplir el cor d’una persona amb valors que porten a la salvació.
Jesús promet no només la recompensa de la vida eterna pel món futur sinó també recompensa ja en el món present del cent per u de cases i germans, tot i que barrejat amb persecucions. La recompensa terrenal és gràcia de Déu i fruit de la germanor.

                                     José Luis Arín Roig