Dimecres de Cendra

Jl 2,12-18  L’autor del llibre és Joel, fill de Petuel (Jl 1,1) Nom que només apareix en el títol del llibre. Però res se’ns diu sobre la seva persona i època. Per Jl deduïm que Joel era un jueu que predicà a Jerusalem; coneix prou bé la vida al camp; procedeix d’ambient cultural elevat. Joel és un profeta original que se sent empès a intervenir davant una catàstrofe ciutadana com la plaga de llagostes (1,2-2,17). No hi ha acord sobre la data de composició de Jl. Els redactors finals del “llibre” dels Dotze Profetes, pensant que Joel era contemporani d’Amós o Osees, situaren Jl entre Os i Am.  Avui en dia la tendència és datar Jl en el post-exili cap al s. V-IV a.C.: mai parla de rei sinó només de sacerdots i ancians; les grans catàstrofes de la caiguda de Jerusalem i de l’exili són coses del passat. En aquest període històric Judà viu un tranquil aïllament, especialment després de la reforma religiosa d’Esdres.
Jl és una profecia litúrgica amb esquema penitencial perfecte (plany, dejuni, crida a la conversió, pregària demanant el perdó de Déu, resposta de Déu anunciant salvació) i també profecia literària perquè és creació literària que en qualsevol cosa de la vida diària capta el missatge de Déu. Reconeix al culte capacitat de solucionar els problemes. Destaca el caràcter terrible del dia del Senyor més terrible que la plaga de llagostes i la sequera.
Jl té clarament dues parts  A) part històrica  cp. 1-2; B) part apocalíptica  cp. 3-4.
Prenent com a punt de partença una catàstrofe ciutadana (plaga de llagostes -fatal per una societat agrícola- i sequera -que no ho és menys-), Jl invita a pensar en un futur encara pitjor perquè ja és a prop el dia del Senyor (1,15). La catàstrofe nacional reclama conversió interior profunda, manifestada externament en dejuni i en pregària de petició de perdó (2,12-17). Culmina amb l’oracle de Déu que respon al Poble prometent salvació (2,18-27).
En nom de tots i commogut, el profeta-liturg es pregunta (2,11) Qui podrà resistir el gran i temible dia del Senyor?  Déu hi respon invitant a la conversió.
“Convertiu-vos a mi.. Convertiu-vos al Senyor” Déu no rebutja els ritus organitzats (1,14s) però els completa omplint-los de contingut autèntic.
L’afegit més notable és el repetit imperatiu “Convertiu-vos a mi.. Convertiu-vos al Senyor” que redueix a circumstància adverbial els dejunis, plors i lamentacions.
El retorn del Senyor (“Qui sap si Déu, benigne i entranyable,  es desdirà i encara beneirà la terra..?) no és quelcom automàtic amb que Judà pugui comptar infal·liblement (com pensaven els falsos convertits d’Os 6,1-3).
Proclameu un dejuni.., convoqueu un aplec: fins els dispensats –vells, nens i infants de pit– són convocats al dejuni sant perquè és tota la Comunitat que ha de demanar perdó.
El text no explicita la conversió per atribuir tot el canvi a la força amorosa del Senyor. Tot i que, segons la dinàmica penitencial, és clar que el Poble ha tornat a Déu de cor.

2 Co 5,20-6,2  Dins la “carta apologètica” de 2 Cor (2,14-7,4) la secció 5,18-6,2 desenvolupa la gran afirmació de què “Tot això és obra de Déu”: què és tot això?
Tot això és TOT el que importa, és a dir, la reconciliació de la humanitat amb Déu (Col 1,20).
La força que supera la situació de trencament amb Déu és la iniciativa amorosa i reconciliadora del mateix Déu.
Perquè aquesta força arribi a tots els fills de Déu, ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació (5,18): col·laborar amb Déu és treballar per la reconciliació.
No malverseu la gràcia rebuda: respondre-hi negativament és fer inútil la gràcia de Déu.
Per això ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació.

Mt  6,1-6.16-18  La Comunitat de Mt, originàriament judeo-cristiana però aviat separada clarament del judaisme, se sap marcada per la Llei de Déu i hereva de les Promeses de Déu als “pares”.
Acabat el “Sermó de la Muntanya” amb el programa de Jesús, ara el Mestre proclama qui han de ser els testimonis anunciadors d’aquest Programa seu. Perquè un programa sense testimonis està destinat a perdre’s.
Jesús digué als seus deixebles: “Vosaltres sou la sal de la terra… Vosaltres sou la llum del món”. Abans (5,1s) Jesús, en veure les multituds i pujant a la muntanya, ha anunciat el programa del Regne -Benaurances- als deixebles. Ara (v.13) s’adreça als qui l’han escoltat acostant-se al Mestre.
Vosaltres sou la sal de la terra… Vosaltres sou la llum del món”.
La darrera benaurança (v.11) ja venia encapçalada pel “Feliços vosaltres quan…”.
En aquest plural cal notar-hi la preocupació eclesial de Mt.  Ser la sal de la terra i la llum del món és missió que correspon a un plural eclesial.
“Vosaltres sou la sal de la terra… Vosaltres sou la llum del món”: sovint a la Bíblia el Present d’Indicatiu té força d’Imperatiu; per això dir “vosaltres sou” equival a dir “vosaltres heu de ser.
“Qui” són la sal de la terra i la llum del món i “com” ho són? Els deixebles que viuen les Benaurances són els qui esdevenen realment sal de la terra i llum del món.
Ja els antics deien que de la “sal” i de la “llum/sol” ningú pot prescindir: Nihil utilius sale et sole (Plini el Vell Història Natural 31,102).
Aquesta doble mini-paràbola de la sal i la llum serveix d’introducció a Mt 5,17-7,28 on Jesús reclama als seus deixebles que siguin més justos que els Mestres de la Llei i els fariseus v.20.
És a dir, que siguin de debò allò que han de ser: sal de la terra i llum del món.
Els deixebles de Jesús són
el que són per al món, no per a si mateix.
Per això, enfrontada a la sinagoga farisaica, la Comunitat de Mt fa bona relectura de l’ensenyament de Jesús que crida a l’autenticitat de la conversió precisament en l’almoina, el dejuni i la pregària que eren les tres principals obligacions religioses dels fariseus.
La qüestió és: observem aquestes pràctiques religioses davant la gent perquè ho vegin?
O vivim l’esperit penitencial de l’almoina, el dejuni i la pregària amb el cor fix en el Pare que veu tot el que és secret?

                             José Luis Arín Roig