ASCENSIÓ DEL SENYOR

Ac 1,1-11 El títol original del llibre és PraxeiV Apostolwn “Fets d’Apòstols”.
Ni TOTS els Fets de TOTS els Apòstols; ni alguns Fets de TOTS els Apòstols; ni TOTS els Fets d’alguns Apòstols…
A la literatura grega PraxeiV (Fets) són narracions de gestes heroiques dels grans personatges; però aquí les gestes de Pere i Pau sempre s’atribueixen al Senyor ressuscitat o al seu Esperit o a Déu, en comptes de fer-ho a Pere o Pau (1,8a; 3,12-16; 4.10.30; 13,2; 15,4.12; 21,19).
El llibre és continuació del tercer evangeli, com dos volums d’una mateixa obra (A la 1ª  part del meu llibre he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar), tots dos dedicats (Lc 1,3; Ac 1,1) al mateix personatge –Teòfil– i tots dos atribuïts al mateix autor, Lluc.
El 1er volum –Lc– presenta la identitat i missió de Jesús; el 2on –Ac– testimonia el compliment per part dels apòstols de la missió que Jesús els havia confiat amb la força de l’Esperit Sant.
Acaba Lc (Lc 24,49) i comença Ac amb el mateix triple encàrrec de Jesús als deixebles: a) no us allunyeu de Jerusalem; b) Espereu la promesa del Pare; c) jo us enviaré el do que el Pare ha promès
Tot i la decebedora darrera pregunta dels deixebles (Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?), Jesús confirma la missió apostòlica: Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.
Aquest és el verset programàtic i la clau de lectura de tot el llibre.
L’Ascensió és pont entre Resurrecció i Pentecosta, formant les tres una unitat indivisible
L’“Ascensió” és la fórmula per referir-se al fet que el Ressuscitat fou endut al cel.
L’exaltació de Crist és descrita amb elements de l’escenografia apocalíptica, presentant visiblement la partença del Ressuscitat com p.ex. el núvol que se l’endugué, símbol ja a l’A.T. de la presència i poder de Déu.
No hi ha cap lliçó de cosmologia sinó un  veritable missatge teològic: acabat el servei del Fill de l’home a la terra, comença ara el servei de l’Església.

Ef 4,1-13  Arriba a la talla de la plenitud del Crist   El tema central de la carta als Efesis és el misteri o designi de Déu, preparat des de l’eternitat, amagat durant segles, realitzat en Jesucrist, revelat a l’Apòstol i desenvolupat en l’Església.
Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut. L’únic deure del cristià és viure segons el que tot batejat és per designi de Déu, conegut i acceptat per la fe.
L’exhortació a la unitat ve motivada amb aclamació litúrgica: Un sol cos i un sol esperit com és també una sola l’esperança.. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots.. (probable fórmula de professió de fe baptismal amb explicitació trinitària i eclesiològica).
Basat en la teologia paulina dels carismes (1Co 12), insisteix en què l’objectiu de les diverses funcions és edificar el cos de Crist en veritable obra de servei, sabedors de què les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots (1Co 12,7).
No escatimeu cap esforç perquè la meta és l’home que arriba a la talla de la plenitud de Crist.

Mc 16,15-20 El final original de Mc acabava de forma estranya: Les dones sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú perquè tenien por.  v.8
El silenci esglaiat de les primeres en rebre l’anunci de què el crucificat ha ressuscitat, amb la indicació de què a Galilea el veureu, provocà perplexitat als primers lectors perquè xocava frontalment amb l’evidència eclesial de què no hi hagué silenci, esglai i por, sinó anunci kerigmàtic i testimoni coratjós.
Per això ja a principis del s. II es va incorporar l’apèndix canònic v.9-20 centrat en l’encàrrec missioner del Ressuscitat als seus deixebles (Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli), i la constatació de què s’han complert tant l’encàrrec (Ells se n’anaren a predicar pertot arreu) com l’ajut promès (el Senyor hi cooperava confirmant la predicació amb els miracles).
L’afegit final de Mc és un catecisme pasqual que reconeix la proto-teofania a Maria Magdalena (v.9-11) i destaca l’aparició als Onze reunits a taula amb l’encàrrec de la missió (v.14-18).

            P.D. Jn 15,13 (diumenge passat)  Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus ESTIMATS  Al comentari exegètic de X. León-Dufour (ed.Sígueme) podeu trobar la justificació exegètica i filològica de per què traduir (com jo faig, seguint Leon-Dufour) “dóna la vida pels seus estimats  basant-me en la legitimitat filològica del uper twn fullwn autpou  i per la millor coherència teològica. En un mateix context una mateixa paraula pot tenir sentits diferents: p. ex.  T’hi apuntes a un grup de pregària per la PAU?   A mi deixa’m en PAU!  

                                José Luis Arín Roig