Diumenge 19è del Temps Ordinari 

1Re 19,4-8  Des de 1Re 17 fins 2Re 17 tenim l’anomenat “cicle d’Elies”.
Les fonts d’informació d’aquest “profeta sense llibre propi” són molt antigues; el redactor -més que dades biogràfiques sobre Elies- mostra l’enfrontament entre profetes i reis, tot assenyalant l’acompliment infal·lible de la Paraula de Déu.
La prosperitat d’Israel sota la dinastia dels omrides ha estat assolida per la unió de dues cultures, la israelita i la cananea. Però no es pot adorar a la vegada Jahvèh i Baal!
En aquest context Elies apareixerà com el campió de la fidelitat al Senyor Déu i el millor representant de la defensa dels pobres d’Israel que veuen trepitjats els seus drets per una aristocràcia sense escrúpols ni temor de Déu.
En la lluita contra la impia Jezabel, esposa del rei Acab, protectora dels profetes de Baal, Elies tingué por i fugí per salvar la vida.
En la fugida arribà a demanar la mort: “Ja n’hi ha prou, Senyor!”. Però l’àngel del Senyor el tornà a tocar i li digué: “Aixeca’t i menja, que tens molts de camí a fer”.
L’eficàcia d’aquell aliment singular enmig del desert –un pa cuit sobre les brases i un càntir d’aigua– fa que amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits (evocant els quaranta anys d’Israel pel desert fins arribar a la Terra Promesa) fins que arribà a l’Horeb la muntanya de Déu.
A la tradició evangèlica Elies mereix sortir als relats de la Transfiguració de Jesús com el representant dels profetes en paral·lel amb Moisès com a representant de la Llei.

Ef 4,30-5,2  La carta als efesis és veritable exposició didàctica de la fe cristiana.
L’exhortació inicial (No entristiu l’Esperit Sant) interromp la sèrie anterior d’exhortacions concretes i fa de pont amb la part següent.
Ja Isaïes (63,10), parlant de la infidelitat d’Israel a l’Aliança, diu que entristiren el seu esperit sant.  L’inicial exhortació general és un avís contra el risc d’infidelitat a Déu que us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final.
La sèrie de vicis (malhumor, mal geni, crits, injúries) afecta les relacions interpersonals; la dolenteria és l’arrel de tots. El cristià, més que novetats originals en l’ètica de la relació interpersonal, testimonia la preeminència i centralitat de l’amor de Déu manifestat en Jesús mort i ressuscitat.
Els v.1-2 marquen el to de la secció exhortativa final (cp. 5-6).
El fet de gràcia de la filiació divina (Sou fills estimats de Déu) fonamenta l’exhortació (imiteu el vostre Pare).
La clàssica exhortació bíblica (Sigueu sants perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant Lv 11,44; 19,2; 20,7.26) es fonamenta analògicament en la semblança del fill amb els pares.
La concreció neotestamentària (viviu estimant com Crist ens va estimar) destaca que la semblança amb Déu té en l’amor la seva expressió més genuïna.
“Imitar Déu” és concepte originàriament grec; el jueu prefereix parlar de “Ser fidel a Déu”. Imitar Déu es fa mitjançant una vida compromesa no en un amor qualsevol sinó en l’amor revelat en Crist.
Al N.T. és rara la referència al model cultual per interpretar la mort de Crist.
Exceptuant He, el nostre text és únic en presentar la mort de Crist com una víctima d’olor agradable. fidelitat a Déu.

Jn 6,41-51 L’evangeli de Jn continua aprofundint en el Discurs del Pa de Vida.
Així com a Ex 16,2 tenim la murmuració dels israelites contra Moisès i Aaron argüint falsament: “Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir a Egipte quan ens assèiem vora les olles de carn..!”, ara tenim aquí els jueus murmurant contra Jesús.
Amb l’expressió tècnica de la “murmuració”, Jn indica que negar-se a creure en Jesús com l’Enviat de Déu és negar-se a acceptar els designis de Déu. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat, perquè creure en Jesús és entrar dins el misteri del Pare. No n’hi ha prou amb interior experiència mística; cal a més sentir l’ensenyament del Pare, escrit en les Escriptures.  El v. 46 reprodueix el final del Pròleg (Jn 1,18)
Si a la 1ª part del discurs v. 23-45 el concepte-clau és “venir a mi” (tensió netament cristològica), a la 2ª part v.45s el concepte-clau és “menjar el pa” (tensió directament eucarística).
El pa que jo donaré és la meva carn perquè doni vida al món: només amb una fe autèntica de vital referència cristològica el pa eucarístic esdevé realment aliment eficaç perquè no mori ningú dels qui en mengen.

                                    José Luis Arín Roig