Diumenge 6è del Temps Ordinari

Lv 13,1-2.45-46  El llibre del Levític duu aquest nom perquè, tot i citar només un cop els levites (i encara de passada Lv 25,32s), la major part del llibre parla del “culte” i de tot el que s’hi relaciona.
Per la tradició bíblica el culte era incumbència del sacerdots, considerats descendents de Leví.
La part més important del llibre és la “Llei de santedat” (Lv 17-26) dita així perquè el seu lema és: “Sigueu sants perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant” (11,44;19,2;20,7.26)
Lv 11-15 presenta una sèrie de “lleis de puresa ritual” perquè la dignitat exigida per presentar-se davant el Senyor inclou (a més del comportament moral sant) unes exigències exteriors que, si no són observades, exclouen l’impur de participar a l’aplec sagrat.
De “lleis de puresa ritual” n’hi ha referents als animals impurs que no es poden menjar (Lv 11), a la impuresa de la dona partera  (Lv 12), a la impuresa per la lepra (Lv 13).
La lepra de què es parla aquí inclou tot tipus de malalties de la pell (i també taques de floridura a la roba o a les parets d’una casa). Els sacerdots, responsables de vetllar per la puresa del poble, rebien una bàsica formació mèdica sobre malalties que excloïen de l’Assemblea sagrada.
Els qui pateixen el mal de la lepra han d’anar amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar “Impur, impur!” (13,45) per evitar el contacte amb els altres perquè tocar una persona o objecte impur fa també ritualment impur el qui l’ha tocat (Lv 15,5.16).
El leprós era exclòs de l’Assemblea sagrada i de la convivència humana; un marginat total: Mentre li duri la lepra, serà ritualment impur i viurà aïllat fora del campament” (Lv 13,46).

1 Cor 10,31-11,La perícopa (10,23‑11,1) reprèn la problemàtica i perspectiva del cp. 8, però limitant‑se a la qüestió de les carns sacrificades als ídols. Repeteix el conegut esquema literari del “sí, però”. Com a principi Pau accepta l’ideal de total llibertat: Mengeu de tot el que es ven al mercat, sense preguntar res per escrúpol de consciència (10,25) Però ho limita seguint el criteri superior d’un comportament constructiu per a la comunitat  Que ningú no miri per a ell mateix sinó per als altres (10,24). A una llibertat egoista hi contraposa Pau la llibertat altruista que obre la persona vers el servei al proïsme per amor.
Tant si mengeu com si beveu, com si feu una altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu (10,31): aquest és el criteri fonamental. No sigueu mai ocasió d’escàndol ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l’Església de Déu  (10,32): aquest és el revers del mateix criteri.

Mc 1,40-45  El leprós era un marginat per a aquella societat, però no per a Jesús. Es presenta a Jesús un leprós, s’agenolla i li diu suplicant-lo: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús, compadit, el tocà amb la mà..  Ja abans d’atorgar-li la gràcia de la curació miraculosa, Jesús li retorna la dignitat de persona i de germà permetent que el leprós se li acosti quan la praxi era que tot leprós havia d’anunciar la seva presència per evitar-ne la contaminació.
Més encara: trencant les barreres de l’exclusió, Jesús, compadit, el tocà amb la mà..
El primer que Jesús li dóna és la reincorporació a la comunitat de germans que es donen la mà, tractant-lo com un germà i no com “un gos pestilent de qui cal allunyar-se”.
Envers els Malalts, si no tenim el poder de curar restituint la salut corporal, sí tenim sempre el poder i el deure sagrat de donar la mà restituint-los la dignitat de fills de Déu.
El leprós, amb fe vacil·lant, li diu: Si voleu, em podeu purificar.  Jesús respon: Sí que ho vull.
El leprós té clar que Jesús pot purificar-lo, reincorporant-lo a la Comunitat.
L’aclariment explícit de Jesús evidencia que en aquest cas, a més de “poder”, ho vol.
Per què? No ho vol sempre? Purificar retornant a la Comunitat cultual i social, sí. Guarir donant salut corporal, no sempre. Perquè, com recordava Benet XVI, El sofriment forma part de l’existència humana: es deriva de la nostra finitud i de la gran quantitat de culpes acumulades al llarg de la història que creix de manera imparable també en el present. En la lluita contra el dolor físic s’han fet grans progressos, tot i que les últimes dècades ha augmentat el patiment dels innocents i també les malalties psíquiques. Hem de fer tot el que es pugui per superar el patiment, però extirpar-lo del món per complet no és a les nostres mans Podem intentar limitar el sofriment i lluitar contra ell, però no podem suprimir-lo.  “SPE SALVI” Benet XVI  nº 36-37
El diumenge passat ja veiem que a Jesús li portaven TOTS els malalts i en curava MOLTS.  Perquè l’objectiu no acaba amb la salut corporal sinó la integral (corporal/material, sí; però sobretot espiritual) amb la dignitat inherent als fills de Déu.
Quan Jesús li diu al leprós “Queda pur”, efectivament a l’instant la lepra desaparegué i quedà pur. La salut corporal ha estat ja recuperada, però no s’ha acabat l’acció guaridora de Jesús. Resta encara la seva reincorporació viva a la Comunitat del Poble de Déu.  Per això Jesús el feu marxar, a fer-se examinar pel sacerdot responsable de vetllar per la puresa total del Poble de Déu.
El feu marxar després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú. Per què?  Jesús vol evitar de totes-totes que la seva missió aparegui com adreçada exclusivament ni predominant a la dimensió material oblidant o menyspreant la dimensió espiritual i ètica.
L’evangelista Mc subratlla la intenció d’evitar expectatives messiàniques triomfalistes.
Per això Jesús li mana al leprós d’anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur.
Només el sacerdot, responsable màxim de la Comunitat, pot certificar que un leprós ha estat ja curat de la malaltia, i així ha estat novament capacitat a reincorporar-se a la Comunitat cultual i social.

                          José Luis Arín Roig