Diumenge 23è del Temps Ordinari    

Is 35,4-7a Els cp. 34-35 del llibre del profeta Isaïes contenen l’anomenada “petita apocalipsi escatològica” que forma part de la visió gloriosa del futur d’Israel i que en el conjunt actual del llibre d’Is està molt relacionada amb els cp. 40-55 (2on-Is).
Aquesta petita apocalipsi escatològica presenta un contrast: mentre el Senyor s’indigna contra “les nacions” i les destina a l’extermini i el carnatge (cp. 34), a “Israel” se li anuncia “aquí teniu el vostre Déu, que ve per fer justícia. Ell mateix us ve a salvar”.
Mentre la terra d’Edom s’embriaga de sang perquè és el dia de la justícia del Senyor, l’any de demanar comptes als enemics de Sió, per a Israel l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert.
Per què aquestes dues vares de mesurar?
Perquè la bondat del Senyor ha elegit el Poble d’Abraham.
Is 35 és un veritable himne a l’alegria amb abundants sinònims (exultar v.1, alegrar-se v.1, goig v.2.6.10, felicitat v.10, alegria v.2.10, joia v.10) i símbols representant el goig de la vegetació (aigua a l’estepa, torrents en el desert) i dels humans (es desclouran els ulls dels cecs, s’obriran les orelles dels sords), en to superlatiu (perquè el coix no caminarà sinó que saltarà i el mut no parlarà sinó que cridarà).
La font d’aquest goig és la glòria del Senyor que encapçala la marxa pel desert en el camí de retorn a Sió que esdevé un veritable pelegrinatge festiu, un nou èxode pel qual cal ser valents i no tenir por.  

Jm 2,1-5   La carta de Jaume al cp. 2 completa i concreta l’exhortació bàsica de 1,21s: Acolliu amb docilitat la Paraula plantada en vosaltres. És paraula que té el poder de salvar-vos. Però no us limiteu a escoltar-la.
La primera concreció avisa del perill del favoritisme: No heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. El motiu és que si creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, heu de saber què Déu no fa distinció de persones (Rm 2,11).
Més encara: si alguna diferència hem de fer, imitem l’estil de Déu que ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne.

Mc 7,31-37  L’evangeli de Marc situa ara Jesús al territori de Tir, apuntant així l’obertura al món pagà.
Imposar la mà (7,32; 8,23) o les mans (5,23; 6,5; 8,25) és normal en un relat de curació.
Jesús se l’endugué tot sol lluny de la gent: aquí l’allunyament no significa el mateix que a 8,23s on el poble pot simbolitzar l’ambient que causa ceguesa, del qual ha de treure el cec i manar-li de no tornar-hi.
Escopí i li tocà la llengua: escopir no té aquí el sentit de Ga 4,14 (BCI nota d).
Més enllà de les propietats curatives de la saliva, importa la gestualitat de Jesús que executa el miracle de guarició amb paraules i gestos.
La conservació de l’expressió aramea “Efatà” en un text grec vol cridar l’atenció sobre l’eficàcia divina de la paraula de Jesús (Gn 1 Déu digué.. i va ser així.)
Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú; però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom: la prohibició de “dir” que Jesús mana és habitual en Mc.
Per entendre-ho, cal tenir en compte l’expectativa messiànica predominant en temps de Jesús (així com al temps de la redacció de Mc, raó per la qual algú explica Mc com la correcció d’una ideologia triomfalista).
Tothom esperava la vinguda del Messies segons el model de David: “El Messies derrotarà els romans com David a Goliat i els filisteus”.
Per evitar aquesta falsa interpretació triomfalista, Jesús rebutja d’acceptar públicament ser el Messies fins arribar a la Passió quan sí reconeixerà ser el Messies però no segons la concepció triomfalista sinó segons el Servent del Senyor presentat pel Dt-Is.
La prohibició aconsegueix de fet l’efecte contrari: Com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom.  La lloança (Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts hi parlin) fa al·lusió a Is 35,5-6.
La interpretació simbòlica, freqüent per aquest relat, veu el “sord” com qui no vol escoltar la Paraula de Déu; el “mut” com qui no proclama obertament la confessió de fe cristiana; el “sor-mut curat” com el qui ha rebut el do de la fe i en dóna testimoni.

                         José Luis Arín Roig