Diumenge 14è del Temps Ordinari    

Ez 2,2-5  El relat de la vocació profètica (cp. 1-3) està centrat en la crida a transmetre el missatge de Déu tant si t’escolten com si no t’escolten,  i en el símbol del menjar el llibre/rotlle que a la boca era dolç com la mel
El criteri per mesurar l’acció del profeta no és l’èxit en el resultat de la seva predicació sinó la fidelitat personal de l’enviat en complir allò que el Senyor, per mitjà de l’Esperit, li encomana.

2 Cor 12,7-10  El cp. 12 de 2 Cor forma part de l’anomenada carta polèmica (10-13) escrita per Pau en el moment més àlgid de la crisi en les relacions entre l’apòstol i la comunitat de Corint. Literàriament forma un bloc unitari amb un to dur que contrasta amb la carta de la reconciliació (1,1-2,13; 7,5-16) i més aviat s’assembla a la carta apologètica (2,14-7,4).
En la carta polèmica hi ha (11,12-12,10) aquesta auto-apologia que contradiu la falsa heroïcitat dels qui se’n vanaglorien dels seus mèrits.
Per defensar la legitimitat de la seva tasca apostòlica l’apòstol es recolza tant en les seves experiències místiques extraordinàries com en les penalitats més humiliants. L’espina en la carn evoca un defecte físic crònic (Ga 4,13-14) que, seguint la mentalitat bíblica general, Pau qualifica teològicament com enviat de Satanàs que és la font de tot mal, també del mal físic.
“En tens prou amb la meva gràcia” evoca el criteri cristià: l’ideal no és viure sense problemes ni contratemps sinó viure fidels a Crist i a l’Evangeli enmig dels problemes i contratemps.
“El meu poder ressalta més com més febles són les teves forces”: recordant l’eclesiologia de 2 Co 4,7 on l’apòstol, parlant del seu ministeri, afirma que portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. Així queda clar que aquest poder incomparable ve de Déu i no pas de nosaltres.

Mc 6,1-6  Mc acaba la 2ª secció (3,7-6,6a) de la 1ª part (1,14-8,30) presentant la ceguesa dels del seu poble (6,1-6a); igual com ha acabat la 1ª secció (1,14-3,6) presentant la ceguesa dels fariseus (3,6) i acabarà la 3ª secció (6,6b-8,21) presentant la ceguesa dels deixebles de Jesús (8,14-21).
La crítica dels de Natzaret s’articula en cinc preguntes retòriques, de les quals tres es refereixen a la seva activitat professional i dues a la seva família:
*la 1ª jutja genèricament l’origen del seu ensenyament: “D’on li ve tot això?”
*la 2ª jutja més concretament el seu contingut: “Què és aquest do de saviesa?”
*la 3ª jutja el seu poder taumatúrgic: “Què són aquests miracles de les seves mans?”
*la 4ª i la 5ª jutgen el seu origen familiar: “No és el fuster, el fill de Maria?”. “I les seves parentes no viuen aquí entre nosaltres?”
A la 4ª pregunta el mot grec emprat tektwn significa l’obrer de la construcció que treballa fusta, metall o pedra.
Per què parlen del fill de Maria i no citen el pare?; indici de què Josep ja era mort?
Els jueus identifiquen el fill pel pare i la seva mort mai canvia la denominació del fill. En aquest context de preguntes amb menyspreu el sentit original de l’expressió “No és el fill de Maria?” recull una ofensa insinuant naixement il·legítim; en el context cristià de l’evangeli pot insinuar una al·lusió al naixement virginal.
El macro-context ensenya que els deixebles han d’aprendre a no desanimar-se pel fet de ser rebutjats com ho va ser el seu Mestre.
No hi pogué fer cap miracle: algunes traduccions volent disminuir la crudesa de l’afirmació i la literal contradicció amb el reconeixement de què imposà les mans a uns quants malalts que es van posar bé, diuen: “No hi pogué fer gaires miracles´´.
Però el text original és clar i contundent: “No hi pogué fer cap miracle” perquè, quan es rebutja l’oferiment diví de salvació, el miracle com a signe de la presència de Déu esdevé impossible, tot i imposar les mans a uns quants malalts que es van posar bé.

                         José Luis Arín Roig