Diumenge 27è del Temps Ordinari     

Gn 2,18-24  El llibre del Gènesi reclama un tipus de lectors que, mes enllà del seu llenguatge, sàpiga descobrir el missatge perenne que porta.
El Senyor Déu, reflexionant sobre la hipotètica condició solitària de l’home, afirma: No seria bo que l’home estigués sol.
D’aquest judici se’n deriva una decisió divina: Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi: un “ajut” no de inferior a superior sinó d’igual a igual capaç de fer-li companyia.
La imposició del nom per part de l’home a cada un dels animals indica que Déu li atorga el domini sobre tots els animals.
Dins l’obra creada per Déu, es vol distingir fortament entre les creatures animals i les creatures home o dona.
L’expressió bíblica “Aquesta sí és os dels meus ossos i carn de la meva carn” significa “aquesta sí es dels meus”: com li diu Laban al seu futur gendre Jacob (Gn 29,14); Abimelec al clan de la seva mare (Jt 9,2); i David a les tribus del Nord (2Sa 5,1).
El text bíblic no fa diferències entre l’home i la dona: és l’ésser humà -tant la dona com l’home- el qui és creat per Déu a la seva imatge i semblança 1,26b-27; a tots dos per igual els mana de multiplicar-se i dominar la terra v.28; a tots dos per igual els dóna herbes i arbres com aliment v.29.
La resta de creatures Déu les crea manant-ho de paraula (Déu digué.. i va ser així).
Per crear l’home Déu treballa modelant-lo amb pols de la terra (2,7) i, paral·lelament, per crear la dona també Déu ha de treballar prenent una de les costelles de l’home i fent-ne la dona (2,21-22).
El joc de paraules en hebreu és clar quan diu “îs” i “issâ” per referir-se a l’espòs i a l’esposa.

He 2,9-11 La carta-homilia als Hebreus dedica la 1ª part (1,5-2,18) a destacar el contrast entre els àngels i els homes per mostrar el paper de Crist salvador dels homes i no dels àngels.
Prèviament v.7 He ha citat el Sl 8 que és himne de lloança a Déu Creador basat en el relat de la Creació (Gn 1) i que presenta la dignitat de l’home com d’una creatura un poc inferior als àngels, coronat de glòria i dignitat.
Aquí  presenta Jesús abaixat, posat un moment per sota dels àngels; però ara, després de la passió i de la mort, coronat de glòria i de prestigi.
En aquest procés d’abaixament i exaltació hi ha la iniciativa de Déu que volia portar molts fills a la glòria. En coherència amb aquest diví projecte salvador convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat -fet perfecte- pels sofriments: amb consagració no ritual que de fet és perfeccionament mitjançant els sofriments.

Mc 10,2-16  L’ensenyament de Jesús sobre matrimoni i divorci té dues parts:
a) v.2-9 adoctrinament al Poble portant a plenitud la Llei de Moisès;
b) v.10-12 ensenyament més particularitzat als deixebles.
a): En temps de Jesús el judaisme reconeix el dret de dissoldre legalment el matrimoni.  Ho justifiquen amb Dt 24,1s “Un home s’ha casat amb una dona i ha conviscut amb ella però un dia no se la mira amb bons ulls perquè troba en ella alguna cosa censurable..”.
La iniciativa pel divorci només se li reconeix al marit; excepcionalment també a l’esposa però amb tramitació signada pel marit, el seu amo i senyor.
L’Escola de Shammai interpreta en estricte sentit rigorós el motiu legal de trobar en l’esposa alguna cosa censurable referint-ho al pecat d’adulteri; l’Escola de Hil·lel inclou p.ex. el fet d’haver cuinat de manera no agradable a l’espòs.
La resposta de Jesús confirma la prescripció de Moisès però la relaciona amb el fet què sou tan durs de cor.
Jesús re-situa la qüestió en la voluntat de Déu al principi de la Creació (Gn 1,27; 2,24) per garantir millor l’expressió de l’autèntica voluntat de Déu i contraposar la original voluntat primigènia de Déu amb la posterior normativa de Moisès.
“Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar” és sentència de Jesús que qualifica la prescripció de Moisès com normativa humana.
b): un cop a casa, en l’ensenyament particularitzat als deixebles, Jesús introdueix en paral·lel dos principis, tots dos a la llum del 6è Manament, referits el 1er al marit i el 2on a l’esposa.  A Jesús no li preocupa la casuística matrimonial sinó la instrucció moral més profunda.
Els v.13-16 són paral·lels amb 9,36s sobre l’acostament als infants v.13-16.
El text reflecteix la poca valoració de la societat de l’època pels infants, tinguts com els darrers de l’escala social per ser  incapaços de conèixer la Torà i no poder així fer mèrits davant Déu.
Jesús innova la valoració de l’infant en destacar la seva capacitat especial per acollir el Regne de Déu confiant en els seus dons i obrint-se a ells.

                                         José Luis Arín Roig