Diumenge 18è del Temps Ordinari  

Èx 16,2-4.12-15 Èxode és el veritable centre dels cinc “rotlles” del Pentateuc.
Amb la sortida-“èxode” d’Egipte, la revelació del nom de Déu (“Jo sóc el qui sóc” 3,14) i l’Aliança del Sinaí (19) es configura la teologia del Poble Elegit.
La secció 15,22-18,27 narra la marxa pel desert abans d’arribar al Sinaí. Són episodis catequètics que responen a la qüestió bàsica: “El Senyor, és o no és amb nosaltres?”
L’esquema narratiu subratlla la murmuració del poble contra Déu i els seus enviats, que explicita els dubtes d’Israel sobre la providència de Déu als moments difícils.
L’acusació contra Déu (Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam) la basen en una falsedat (a Egipte sèiem al voltant de les olles de carn i menjàvem tant de pa com volíem).
Tot i això, el Senyor digué a Moisès: “Jo us faré ploure pa del cel”.
L’acció de Déu respon a l’acusació present en la murmuració. Aquest vespre menjareu carn i demà al matí tant de pa com voldreu. Així sabreu que Jo, el Senyor sóc el vostre Déu.
Aquest  cp. 16 és veritable rerefons de l’evangeli d’avui.

Ef 4,17.20-24  La secció 4,17-24 és un fragment exhortatiu que treu les conseqüències pràctiques de l’adhesió de fe i de la pertinència eclesial.
El discurs exhortatiu s’estructura dialècticament invitant a abandonar l’estil dels pagans v.17-19.22 i recomanant d’abraçar l’estil dels batejats v.20-21.23-24.
La presentació d’aquests dos mons és descaradament antitètica on el món dels pagans és del tot negatiu, sense barreja de cap bé, i el món dels batejats és del tot positiu, sense barreja de cap mal. Aquesta fou la visió dels profetes per enfrontar-se al món pagà-idolàtric que amenaçava la fidelitat d’Israel al Senyor, l’únic Déu
Els criteris que no valen són criteris “de vanitat” (amb el terme “vanitat” del Coh).
L’aspecte positiu de l’exhortació es centra en Crist, font i motiu del nou projecte vital. Usa terminologia de catecumenat amb els termes tècnics d’aprendre i ser ensenyat.
Després de la introducció catequètica v.20-21 ve un petit resum de la vida cristiana v.22-24 amb la metàfora del “despullar-se de.. i revestir-se de..” tant freqüent a la parenesi cristiana (Rm 13,12, 2Co 5,2s; Ga 3,27; Col 3,9s; 1Pe 5,5) i que ja des dels profetes indica amb el “vestit” el comportament visible de la persona.
La identitat nova però amagada del batejat, home nou empeltat en l’únic Home Nou que és Crist, es fa perceptible per una vida justa, bona i santa de veritat que és en definitiva el vestit visible de la nova naturalesa rebuda en el baptisme.

Jn 6,24-35  Jn estructura el “Discurs del Pa de Vida” començant per la invitació a treballar pel pa que es conserva i acabant amb la petició final “Senyor, doneu-nos sempre pa d’aquest”.
El camí té tres etapes: a) els qui han menjat tant de pa com han volgut (del que es fa malbé) són convidats a treballar pel pa que es conserva sempre; b) Jesús diu que l’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat; c) Jesús revela que és el Pare qui dóna l’autèntic pa del cel.
Fins al v.35 el text deixa oberta la qüestió de quin és aquest aliment que dóna vida eterna. La tradició bíblica sovint parla de “l’aliment de la Paraula de Déu”.
La gent es mostra disposada a fer el que sigui per obrar com Déu vol; i Jesús aclareix que l’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat. Però la disposició a creure topa amb un obstacle: Quin senyal visible ens podeu donar que ens convenci?
La memòria de l’A.T. evoca el mannà que els nostres pares van menjar en el desert i desplaça l’atenció directament sobre Déu, dient: Els donà el seu blat celestial.
L’atenció posada en Déu es nota en doble direcció: la referència ja no és pel passat (va donar) sinó pel present (dóna), i els beneficiaris no són ja els pares sinó vosaltres, els fills d’avui: Moisès no us va donar el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que realment és del cel.
El Discurs pròpiament dit del Pa de Vida comença al v.35 quan Jesús es designa clarament com el Pa de Vida: “Jo sóc el pa que dóna la vida. Els qui venen a mi no passaran fam. Els qui creuen en mi no tindran mai set”.

                                 José Luis Arín Roig