Diumenge 22è del Temps Ordinari 

Dt 4,1-2.6-8   El Deuteronomi porta la més autèntica tradició d’Israel, amb el seu Credo monoteista: ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Deu, el Senyor és l’ÚNIC (6,4-9).
El cp. 4 enceta la predicació deuteronòmica pròpiament dita amb els temes propis:
a) misteri de la grandesa singular del Déu d’Israel; b) elecció històrica per part de Déu d’un Poble; c) exigència pels membres d’aquest Poble d’un comportament adient en tots els nivells de la vida.
Dt reflexiona sobre el sentit de l’obediència a Déu, motivada per l’acció salvadora de Déu en la història. El creient es distingeix per reconèixer l’acció de Déu tant pel descobriment de la presència de Déu tan a prop de la seva vida com per l’exigència d’una resposta agraïda al do gratuït de Déu. Així la Llei no ve imposada des de fora sinó que s’arrela en la reflexió agraïda i en la decisió d’un cor creient. Compliu els manaments del Senyor.. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per assenyats i intel·ligents. La moral deuteronòmica és de debò moral sapiencial (Pr 8). L’al·locució testamentària de Moisès a Dt acaba invocant la responsabilitat humana (30,15-20).
El cp. 4 té un vocabulari afí al profeta Jeremies (cridat al ministeri profètic durant la reforma política-religiosa de Josies iniciada el 632 i culminada el 622 a.C. amb el descobriment del “Llibre de la Llei”).  La fidelitat obedient al Senyor porta conseqüències beneficioses: Israel, escolta els decrets i compliu-los. Així viureu, entrareu al país que el Senyor us dóna i en prendreu possessió.

Jm 1,17-18.21b-22.27  L’autor de la carta és: Jaume, servent de Déu i de Jesucrit.
Però quin Jaume és aquest? Al N.T. hi ha diversos personatges de l’Església apostòlica amb aquest nom. L’ús del títol “servent de Déu i de Jesucrit” fa pensar en un dirigent eclesial; el fet d’adreçar-se a l’Església universal, és a dir, a les dotze tribus que viuen arreu del món a la diàspora v.1, així com el to d’autoritat de tota la carta, demostra que es tracta d’algú amb autoritat reconeguda dins l’Església.
Històricament se l’ha identificat amb el germà del Senyor, dirigent destacat de l’Església primera de Jerusalem (1 Co 15,7; Ga 2,9.12; Ac 12,17; 15,13).
El denominador comú de les moltes exhortacions breus és la preocupació perquè la fe no sigui només teòrica sinó pràctica amb fets concrets a tots els camps de la vida.
La iniciativa divina amb què Déu fa néixer a la vida els seus fills no és força cega de desigs que atreuen i sedueixen (v.14) sinó do que Déu ha decidit lliurement.
La corresponent resposta dels fills de Déu és acollir amb docilitat la paraula  plantada en vosaltres: una paraula que té el poder de salvar-vos sempre i quan no us limiteu a escoltar-la sinó que la poseu en pràctica.
El v. 22 resumeix tota la carta.

Mc 7,1-8a.14-15.21-23  L’evangeli de Mc presenta al cp. 7 una qüestió que toca el cor de la originalitat cristiana: la salvació és do gratuït de Déu que ens ve per la fe en Crist i no pel compliment de la Llei.
La polèmica contra el legalisme -encetada pels profetes i per Jesús- fou continuada per l’Església primera, sobretot  per l’apòstol Pau (Ga 3,1-14; Ro 3,21-31; 14-15).
Les prescripcions levítiques sobre la “puresa” (Lv 11-16) de persones, objectes i animals -presents en altres religions- es basen en què, quan s’acosta a Déu, l’home s’ha de  purificar de tot allò que pugui ofendre Déu i provocar la seva ira.
Al fons hi ha la idea: “Manteniu-vos sants perquè jo, el Senyor, sóc el vostre Déu” (Lv 11,44).
Jesús culminarà la Revelació moral anul·lant les lleis d’impuresa ritual i dietètica: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar”, i assenyalant què pot contaminar l’home “Només allò que surt del cor de l’home el por contaminar”.
Aquest és el principi fonamental de la moral cristiana, perquè del cor de l’home (seu dels pensaments i la voluntat pels jueus) surten els pensaments dolents que el porten a fornicacions, robatoris, assassinats.. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes: aquí hi ha la clau.
L’interès teològic es centra en la relació entre la Llei de l’A.T. i l’Evangeli de Jesús, que els qualifica de hipòcrites -comediants- per col·locar la tradició dels homes en el lloc primer que només ha d’ocupar la voluntat de Déu.
Els rabins desenvoluparen un concepte de “tradició” segons el qual els grans mestres de la Llei formaven una cadena que connectava amb la Llei de Moisès mantenint tota la seva força legal.
Rentar-se les mans “ritualment” tradueix una expressió grega difícil (“amb el puny tancat” ¿?) que en tot cas mai indica motivació ni eficàcia higiènica.

                             José Luis Arín Roig